S’ha acabat el curs i és per això que m’agradaria aprofitar el bloc per reflexionar sobre com ha anat l’assignatura de Planificació.
En primer lloc voldria dir que el primer dia que comences una nova matèria sempre estàs a l’expectativa de com seran les classes, de com serà el professor, si et farà o no treballar molt, si aprendràs moltes coses. I també penses, és clar, si estarà satisfet amb el teu rendiment. Són dubtes que es dissipen amb els dies, quan ja coneixes què és el que espera de tu i t’adaptes millor a la dinàmica de les classes.
Recordo que el primer dia en Martí ens va proposar una activitat en grup que es tractava d’anar per tota la classe intentant trobar companys que tinguessin coses en comú amb nosaltres. Va ser un bon punt de partida, sobretot per mi, que no coneixia a ningú. A partir d’aquí les sessions van anar adquirint un caire molt participatiu. Ens va fer seure de manera que ens poguéssim veure uns als altres, distribució que va afavorir que parléssim més obertament i opinéssim sobre els temes que es tractaven. Perquè és així realment com hem d’actuar els futurs mestres: hem d’escoltar , però també hem d’aprendre a dir el que pensem d’allò que ens expliquen. Hem de ser crítics, però constructius, argumentant allò que opinem.
Durant aquestes classes de Planificació alguns temes m’han interessat més que d’altres, però tots han estat útils. El que és clar és que si volem dedicar-nos a l’ensenyament hem de conèixer com funciona el sistema educatiu i el Currículum de Primària n’és el punt de partida. Els temes més legislatius són sempre feixucs i difícils d’assimilar, però a classe hem treballat els diferents apartats del Currículum d’una manera dinàmica , treballant en grup o individualment, de manera que hem aconseguit tenir una visió general i força completa de què és el que se’ns demanarà com a mestres.
Per altra banda en Martí ens ha proposat dues activitats grupals que han reflectit allò que havíem après en les sessions de l’assignatura: la unitat didàctica i la visita a l’escola. Totes dues han estat tasques que han requerit molta dedicació i temps però ens ha acostat al que és la realitat de les aules. Hem conegut com funciona una escola de veritat, els seus professors, la distribució de les aules, el projecte educatiu, els llibres, les pràctiques innovadores entre d’altres. I també hem après a dissenyar una unitat didàctica que ens ha donat pistes de com planificar la nostra tasca docent en funció de les necessitats educatives dels nostres alumnes.
També voldria destacar que em va agradar molt la part de l’assignatura que va parlar de la diversitat a les aules. És un tema molt present a la nostra societat i que ens afecta a tots, especialment als docents, per la part de responsabilitat que tenim en l’educació d’aquests nens i nenes. A més, aquest any he cursat l’assignatura de Teoria i Pràctica de l’escola inclusiva , a on he trobat molts punts en comú amb aspectes que s’han explicat a Planificació.
Per últim m’agradaria dir que estic contenta d’haver fet aquesta assignatura per tots els coneixements que he pogut ampliar i per la manera com s’han desenvolupat les sessions. A més, una part molt important per mi ha estat iniciar-me en l’ús dels recursos tecnològics, com ara els blocs o els wikis, o d’altres que vaig descobrir amb el treball del Web 2.0. Ja he començat a aplicar-los a les meves classes i he creat , de moment, un bloc per als meus alumnes de primària que ha donat bons resultats. Crec que és fonamental posar-nos al dia pel que fa a les noves tecnologies ja que són una part important en el procés d’aprenentatge.
dimarts, 26 de juny del 2012
Una proposta pedagògica diferent...
Fa dies que en Martí ens va proposar que llegíssim l’article sobre l’escola Martinet de Ripollet. Com que en el seu moment no vaig fer comentaris al fòrum m’agradaria explicar aquí al bloc què és el que penso d’aquest centre i el seu funcionament.
L’escola Martinet de Ripollet és pública i s’allunya dels plantejaments tradicionals de centre a on els alumnes són agrupats per cursos (primer a sisè de primària). En aquest cas els nens i nenes de diferents edats són barrejats, com passa a les escoles rurals i els mètodes d’aprenentatge són molt diferents: no existeixen les matèries curriculars sinó que s’intenta que aquests aprenguin d’una manera més autònoma, experimentant amb els recursos que se’ls ofereix , fins el punt que la intervenció del/de la mestre/a és només de guiatge en el seu procés d’aprenentatge.
Des del meu punt de vista tinc alguns dubtes sobre l’eficàcia d’un mètode d’ensenyament a on no existeixen ni matèries curriculars ni exàmens i a on els nens i nenes més grans ensenyen comprensió i expressió oral i escrita i matemàtiques als més petits. Si bé és cert que el treball cooperatiu representa un dels mètodes a través dels quals els alumnes poden incrementar els seus coneixements gràcies a l’ajuda dels companys, no crec que aquesta metodologia sigui apropiada quan no existeix una base sòlida de coneixement transmesa pels docents.
I en aquest sentit, si els nens aprenen sols o amb l’ajuda dels companys... quin és el paper del/de la mestre/a? Possiblement el d’elaborar un disseny curricular alternatiu que haurà de partir de zero, donades les necessitats dels nens. A més les activitats que es creïn per a aquesta finalitat hauran de ser constantment actualitzades i supervisades si no es compleixen els objectius establerts. Si bé sóc partidària de la innovació pel que fa als mètodes d’ensenyament-aprenentatge (per exemple amb la incorporació de les TIC com a element fonamental en el procés) no veig gaire clar que aquest plantejament d’escola tingui resultats tan positius. Tot i així m’agradaria formar part de la plantilla de treballadors d’aquesta escola només per un dia i experimentar com treballen i de quina manera s’organitzen els alumnes i les activitats al llarg del dia. És molt difícil valorar un mètode quan no es coneixen els pros i els contres que en poden sorgir.
Aquesta metodologia comparteix alguns aspectes amb el mètode Montessori: se suposa que els alumnes han de rebre un tipus d’aprenentatge contextualitzat, pròxim a la realitat que es trobaran quan siguin grans, a on probablement hauran de treballar amb persones de diferents edats. També parteix de la base que els interessos dels nens han canviat amb els anys i que ara aprenen a través dels estímuls que reben de l’exterior. És per això que les activitats estan orientades a l’experimentació, a provar allò que més els agrada, perquè si els nens són feliços aprendran més ràpid. Aquest fet pot a més desenvolupar les seves capacitats i potenciar altres intel.ligències fent-los així més creatius.
En aquest context, si bé no s’imparteixen matèries instrumentals de la manera com ho fan les altres escoles, sí que hi ha uns requisits per part de l’Administració perquè els nens assumeixin les competències que marca el currículum de primària. L’avaluació és continuada i es fan les proves d’avaluació externa com ara les Competències Bàsiques de 6è de primària.
L’escola Martinet de Ripollet és pública i s’allunya dels plantejaments tradicionals de centre a on els alumnes són agrupats per cursos (primer a sisè de primària). En aquest cas els nens i nenes de diferents edats són barrejats, com passa a les escoles rurals i els mètodes d’aprenentatge són molt diferents: no existeixen les matèries curriculars sinó que s’intenta que aquests aprenguin d’una manera més autònoma, experimentant amb els recursos que se’ls ofereix , fins el punt que la intervenció del/de la mestre/a és només de guiatge en el seu procés d’aprenentatge.
Des del meu punt de vista tinc alguns dubtes sobre l’eficàcia d’un mètode d’ensenyament a on no existeixen ni matèries curriculars ni exàmens i a on els nens i nenes més grans ensenyen comprensió i expressió oral i escrita i matemàtiques als més petits. Si bé és cert que el treball cooperatiu representa un dels mètodes a través dels quals els alumnes poden incrementar els seus coneixements gràcies a l’ajuda dels companys, no crec que aquesta metodologia sigui apropiada quan no existeix una base sòlida de coneixement transmesa pels docents.
I en aquest sentit, si els nens aprenen sols o amb l’ajuda dels companys... quin és el paper del/de la mestre/a? Possiblement el d’elaborar un disseny curricular alternatiu que haurà de partir de zero, donades les necessitats dels nens. A més les activitats que es creïn per a aquesta finalitat hauran de ser constantment actualitzades i supervisades si no es compleixen els objectius establerts. Si bé sóc partidària de la innovació pel que fa als mètodes d’ensenyament-aprenentatge (per exemple amb la incorporació de les TIC com a element fonamental en el procés) no veig gaire clar que aquest plantejament d’escola tingui resultats tan positius. Tot i així m’agradaria formar part de la plantilla de treballadors d’aquesta escola només per un dia i experimentar com treballen i de quina manera s’organitzen els alumnes i les activitats al llarg del dia. És molt difícil valorar un mètode quan no es coneixen els pros i els contres que en poden sorgir.
Aquesta metodologia comparteix alguns aspectes amb el mètode Montessori: se suposa que els alumnes han de rebre un tipus d’aprenentatge contextualitzat, pròxim a la realitat que es trobaran quan siguin grans, a on probablement hauran de treballar amb persones de diferents edats. També parteix de la base que els interessos dels nens han canviat amb els anys i que ara aprenen a través dels estímuls que reben de l’exterior. És per això que les activitats estan orientades a l’experimentació, a provar allò que més els agrada, perquè si els nens són feliços aprendran més ràpid. Aquest fet pot a més desenvolupar les seves capacitats i potenciar altres intel.ligències fent-los així més creatius.
En aquest context, si bé no s’imparteixen matèries instrumentals de la manera com ho fan les altres escoles, sí que hi ha uns requisits per part de l’Administració perquè els nens assumeixin les competències que marca el currículum de primària. L’avaluació és continuada i es fan les proves d’avaluació externa com ara les Competències Bàsiques de 6è de primària.
dilluns, 25 de juny del 2012
Comentari de l'estudi del Departament d'Ensenyament sobre la previsió de necessitats de mestres.
Acabo de llegir l'estudi de la Generalitat sobre la necessitat de contractació de mestres durant els propers anys i la veritat és que les previsions no són gaire optimistes. He comprovat que sobraran mestres , sobretot d'educació infantil , però també de primària i especialistes d'educació especial i educació física. Tot i així, i si no m'he equivocat en la interpretació de les dades, sembla que pel que fa als especialistes en llengües estrangeres (anglès i francès) les expectatives són més positives. I això fa que sigui mes optimista, ja que és la menció que m'agradaria fer durant els meus estudis de primària.
El que es dedueix d'aquests resultats és que no hi ha tants mestres que es vulguin dedicar a ensenyar anglès a primària. Desconec quin pot ser el motiu. Potser perquè l'anglès és una assignatura pendent al nostre país. He penjat a aquest blog un article del diari ARA que va sortir ahir diumenge en el qual es parla del baix nivell d'anglès que tenen en general els alumnes de Catalunya i de la resta de l'estat espanyol. Les causes d'aquest fracàs són diverses, entre elles, que el plantejament que es fa a primària de l'assignatura és insuficient i erroni. Es prioritzen els aspectes més gramaticals de la llengua, quan el que realment s'ha de potenciar és la parla. Aquestes deficiències pel que fa a l'aprenentatge de la llengua continuen existint a secundària i batxillerat. He sentit sovint als meus companys de la carrera dir que l'assignatura d'anglès que es fa a primer d'aquest grau és molt difícil i que tenen la sensació que no han après res a l’ institut. Això ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de fer canvis al sistema educatiu: potenciar aquelles activitats que converteixin l'aprenentatge de la llengua en un fet real i contextualitzat, que la llengua estrangera no existeixi només a les aules, sinó que sigui un fet quotidià , com passa a altres països europeus.
Aquesta situació comporta que els pares hagin pres la iniciativa de portar als seus fills a estudiar anglès a l'estranger, que és un opció encertada, però que no és la solució al problema existent. El nostre sistema educatiu hauria d'oferir l'oportunitat d'adquirir un nivell de competència lingüística prou elevat perquè els alumnes acabessin la secundària sent capaços d'expressar-se amb certa fluïdesa. La universitat, a més, està potenciant el fet de cursar part de la carrera en un país estranger, la qual cosa pot afavorir l'aprenentatge de la llengua estrangera amb un nivell molt més alt del que adquiririen si es quedessin a Catalunya. Tot i així, si els coneixements apresos no continuen aplicant-se en el dia a dia acabaran desapareixent i tornarem al punt de partida.
En definitiva penso que les politiques educatives haurien d’estar més orientades a la millora en l’aprenentatge de les llengües estrangeres en tots els nivells educatius. A més, s’ha de partir d’un nivell d’exigència molt més alt respecte a la formació dels mestres especialistes en llengua estrangera. Ja no es tracta només que tinguin nocions bàsiques sobre l’ idioma, sinó que han de demostrar un bon domini de la llengua i coneixements sobre la entorn cultural relacionat amb l’ idioma estranger.
El que es dedueix d'aquests resultats és que no hi ha tants mestres que es vulguin dedicar a ensenyar anglès a primària. Desconec quin pot ser el motiu. Potser perquè l'anglès és una assignatura pendent al nostre país. He penjat a aquest blog un article del diari ARA que va sortir ahir diumenge en el qual es parla del baix nivell d'anglès que tenen en general els alumnes de Catalunya i de la resta de l'estat espanyol. Les causes d'aquest fracàs són diverses, entre elles, que el plantejament que es fa a primària de l'assignatura és insuficient i erroni. Es prioritzen els aspectes més gramaticals de la llengua, quan el que realment s'ha de potenciar és la parla. Aquestes deficiències pel que fa a l'aprenentatge de la llengua continuen existint a secundària i batxillerat. He sentit sovint als meus companys de la carrera dir que l'assignatura d'anglès que es fa a primer d'aquest grau és molt difícil i que tenen la sensació que no han après res a l’ institut. Això ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de fer canvis al sistema educatiu: potenciar aquelles activitats que converteixin l'aprenentatge de la llengua en un fet real i contextualitzat, que la llengua estrangera no existeixi només a les aules, sinó que sigui un fet quotidià , com passa a altres països europeus.
Aquesta situació comporta que els pares hagin pres la iniciativa de portar als seus fills a estudiar anglès a l'estranger, que és un opció encertada, però que no és la solució al problema existent. El nostre sistema educatiu hauria d'oferir l'oportunitat d'adquirir un nivell de competència lingüística prou elevat perquè els alumnes acabessin la secundària sent capaços d'expressar-se amb certa fluïdesa. La universitat, a més, està potenciant el fet de cursar part de la carrera en un país estranger, la qual cosa pot afavorir l'aprenentatge de la llengua estrangera amb un nivell molt més alt del que adquiririen si es quedessin a Catalunya. Tot i així, si els coneixements apresos no continuen aplicant-se en el dia a dia acabaran desapareixent i tornarem al punt de partida.
En definitiva penso que les politiques educatives haurien d’estar més orientades a la millora en l’aprenentatge de les llengües estrangeres en tots els nivells educatius. A més, s’ha de partir d’un nivell d’exigència molt més alt respecte a la formació dels mestres especialistes en llengua estrangera. Ja no es tracta només que tinguin nocions bàsiques sobre l’ idioma, sinó que han de demostrar un bon domini de la llengua i coneixements sobre la entorn cultural relacionat amb l’ idioma estranger.
Comentari sobre l’article “L’educació primària: Reptes, dilemes i propostes” Aràgena, S. i Domènech, J (2001).
En aquest article es tracta del tema de la “diversitat” com un factor d’enriquiment social i personal. I és cert: si no fóssim tan diversos potser no haurien existit els pensadors, ni els filòsofs, ni els científics, ni els matemàtics, ni els artistes ni d’altres moltes persones que han contribuït a fer que aquest món sigui un món millor. Contràriament al que passava abans a la nostra societat i en concret a l’ àmbit educatiu, ja no tendim a excloure a aquells que són “diferents” sinó que ens fixem en aquelles potencialitats que poden desenvolupar gràcies a la nostra contribució com a mestres i també com a ciutadans que formem part d’una comunitat. El rebuig que alguns manifesten cap a la diferència no és més que ignorància o bé por d’enfrontar-se a una situació desconeguda. Els mitjans que tenim al nostre abast i tots els estudis que s’han fet al respecte ens haurien d’ajudar a superar aquests estereotips i obrir la nostra ment cap a aquesta realitat tan present al nostre entorn.
El que és cert, però, és que tot i que el sistema educatiu actual a Catalunya tendeix cap a un model d’escola “inclusiva” , on tots els nens i nenes, independentment del seu origen cultural o socioeconòmic tenen dret a l’educació, encara ens trobem amb casos concrets de famílies, que per la seva situació personal: pocs recursos, nivell cultural baix, poques expectatives de futur, visions diferents sobre la importància de l’educació etc , aboquen als seus fills al fracàs escolar. És per aquest motiu que és tan important la tasca de la comunitat educativa i especialment la implicació de les famílies en el procés d’aprenentatge dels seus fills. Hem d’estar alerta sempre que detectem un cas de risc, especialment aquells casos on les experiències que el nen viu a l’escola no es corresponen en absolut amb allò que viu a casa. És a dir , ens podem trobar situacions en les quals l’alumne/a pot sentir-se molt interessat per allò que fa a l’escola però que perdi l’ interès a la llarga perquè a casa no han tingut el seguiment ni el nivell d’atenció adequats. No es tracta però de culpar les famílies dels resultats acadèmics dels seus fills sinó més aviat de buscar quins són els recursos necessaris perquè aquests alumnes sentin que són part de la institució i que les seves famílies estan implicades en tot el procés.
En aquest article també es parla del concepte d’ “escola comprensiva” com aquella que parteix del nivell de capacitat de cada alumne proporcionant-li així la possibilitat d’arribar a un grau d’aprenentatge adequat a les seves necessitats. Aquesta visió es vincula als mètodes pedagògics que es basen en l’aprenentatge significatiu: partim de la base que allò que aprenen els nens i nenes ha de ser funcional, ha d’aplicar-se a la seva vida real i ha de tenir un significat per ells i elles. És per aquest motiu que tots els alumnes, tinguin necessitats educatives especials o no, han de formar part de la mateixa aula ordinària, i les activitats que es portin a terme a la classe han d’adaptar-se a les capacitats de tots i cadascun dels nens i nenes. No es tracta només, però, de dissenyar adaptacions curriculars, sinó, com diu l’article, d’una reorganització de la institució escolar que contempli la intervenció de personal especialitzat que ajudi al professorat a desenvolupar la seva tasca. Els equips d’orientació psicopedagògica són els encarregats d’aquesta funció, tot i que molts cops es veuen desbordats per la gran quantitat de demandes que reben i les famílies opten per buscar ajuda externa.
En definitiva, el que hem de procurar a les aules és el manteniment d’un grup cohesionat, que comparteixi les mateixes experiències i on el respecte i la col•laboració estiguin presents en totes les activitats que es portin a terme. Això no implica, però, que alguns alumnes puguin rebre un “reforç” addicional que contribueixi a facilitar el seu aprenentatge, però sempre i quan es prioritzin les actuacions amb la resta del grup classe.
Els mestres estem condicionats per uns preceptes que marca el sistema educatiu: les àrees instrumentals (llengües i matemàtiques) són la base a partir de la qual el nen o nena ha de desenvolupar els seus coneixements bàsics. Tot i que estic d’acord amb el fet que tots els alumnes han de tenir una bona competència lingüística en català, castellà i llengües estrangeres, no hem d’ignorar el fet que d’intel•ligències n’hi de molts tipus, i que potser no potenciem prou segons quines capacitats que poden arribar a convertir a un alumne en un gran artista o un gran músic. Recordo un exemple que va posar Ken Robinson en una de les seves conferències: parlava d’una noia que, malgrat l’opinió d’alguns professors sobre les seves capacitats físiques va arribar a ser una gran coreògrafa d’espectacles a Broadway. Aquest cas ens hauria de fer reflexionar sobre com les nostres expectatives envers els alumnes poden fer que arribin a desenvolupar-se o no en el seu futur professional.
Per últim, voldria parlar d’un altre aspecte de la diversitat que tracta l’article: el dels nouvinguts. L’arribada de persones d’altres països i altres cultures és un fet relativament recent a la nostra societat. Ens hem trobat amb uns alumnes que s’enfronten a un primer obstacle que és la llengua, en alguns casos, a més del fet de sentir-se desvinculats de la seva cultura i els seus costums, la qual cosa pot generar un problema d’identitat.
L’escola ha de contribuir a que els alumnes se sentin part de la comunitat. S’han d’afavorir situacions que permetin la relació entre els nouvinguts i la resta de la classe. No se’ls ha de veure com els “diferents” sinó com persones que ens poden ensenyar moltes coses i poden enriquir el nostre coneixement del món que ens envolta. L’any 2004 es va crear el Pla per a la llengua i la cohesió social que anava encaminat a aconseguir adequar la metodologia d’immersió lingüística a la nova realitat de les aules amb diversitat lingüística i cultural.
El que és cert, però, és que tot i que el sistema educatiu actual a Catalunya tendeix cap a un model d’escola “inclusiva” , on tots els nens i nenes, independentment del seu origen cultural o socioeconòmic tenen dret a l’educació, encara ens trobem amb casos concrets de famílies, que per la seva situació personal: pocs recursos, nivell cultural baix, poques expectatives de futur, visions diferents sobre la importància de l’educació etc , aboquen als seus fills al fracàs escolar. És per aquest motiu que és tan important la tasca de la comunitat educativa i especialment la implicació de les famílies en el procés d’aprenentatge dels seus fills. Hem d’estar alerta sempre que detectem un cas de risc, especialment aquells casos on les experiències que el nen viu a l’escola no es corresponen en absolut amb allò que viu a casa. És a dir , ens podem trobar situacions en les quals l’alumne/a pot sentir-se molt interessat per allò que fa a l’escola però que perdi l’ interès a la llarga perquè a casa no han tingut el seguiment ni el nivell d’atenció adequats. No es tracta però de culpar les famílies dels resultats acadèmics dels seus fills sinó més aviat de buscar quins són els recursos necessaris perquè aquests alumnes sentin que són part de la institució i que les seves famílies estan implicades en tot el procés.
En aquest article també es parla del concepte d’ “escola comprensiva” com aquella que parteix del nivell de capacitat de cada alumne proporcionant-li així la possibilitat d’arribar a un grau d’aprenentatge adequat a les seves necessitats. Aquesta visió es vincula als mètodes pedagògics que es basen en l’aprenentatge significatiu: partim de la base que allò que aprenen els nens i nenes ha de ser funcional, ha d’aplicar-se a la seva vida real i ha de tenir un significat per ells i elles. És per aquest motiu que tots els alumnes, tinguin necessitats educatives especials o no, han de formar part de la mateixa aula ordinària, i les activitats que es portin a terme a la classe han d’adaptar-se a les capacitats de tots i cadascun dels nens i nenes. No es tracta només, però, de dissenyar adaptacions curriculars, sinó, com diu l’article, d’una reorganització de la institució escolar que contempli la intervenció de personal especialitzat que ajudi al professorat a desenvolupar la seva tasca. Els equips d’orientació psicopedagògica són els encarregats d’aquesta funció, tot i que molts cops es veuen desbordats per la gran quantitat de demandes que reben i les famílies opten per buscar ajuda externa.
En definitiva, el que hem de procurar a les aules és el manteniment d’un grup cohesionat, que comparteixi les mateixes experiències i on el respecte i la col•laboració estiguin presents en totes les activitats que es portin a terme. Això no implica, però, que alguns alumnes puguin rebre un “reforç” addicional que contribueixi a facilitar el seu aprenentatge, però sempre i quan es prioritzin les actuacions amb la resta del grup classe.
Els mestres estem condicionats per uns preceptes que marca el sistema educatiu: les àrees instrumentals (llengües i matemàtiques) són la base a partir de la qual el nen o nena ha de desenvolupar els seus coneixements bàsics. Tot i que estic d’acord amb el fet que tots els alumnes han de tenir una bona competència lingüística en català, castellà i llengües estrangeres, no hem d’ignorar el fet que d’intel•ligències n’hi de molts tipus, i que potser no potenciem prou segons quines capacitats que poden arribar a convertir a un alumne en un gran artista o un gran músic. Recordo un exemple que va posar Ken Robinson en una de les seves conferències: parlava d’una noia que, malgrat l’opinió d’alguns professors sobre les seves capacitats físiques va arribar a ser una gran coreògrafa d’espectacles a Broadway. Aquest cas ens hauria de fer reflexionar sobre com les nostres expectatives envers els alumnes poden fer que arribin a desenvolupar-se o no en el seu futur professional.
Per últim, voldria parlar d’un altre aspecte de la diversitat que tracta l’article: el dels nouvinguts. L’arribada de persones d’altres països i altres cultures és un fet relativament recent a la nostra societat. Ens hem trobat amb uns alumnes que s’enfronten a un primer obstacle que és la llengua, en alguns casos, a més del fet de sentir-se desvinculats de la seva cultura i els seus costums, la qual cosa pot generar un problema d’identitat.
L’escola ha de contribuir a que els alumnes se sentin part de la comunitat. S’han d’afavorir situacions que permetin la relació entre els nouvinguts i la resta de la classe. No se’ls ha de veure com els “diferents” sinó com persones que ens poden ensenyar moltes coses i poden enriquir el nostre coneixement del món que ens envolta. L’any 2004 es va crear el Pla per a la llengua i la cohesió social que anava encaminat a aconseguir adequar la metodologia d’immersió lingüística a la nova realitat de les aules amb diversitat lingüística i cultural.
dijous, 7 de juny del 2012
Un exemple de tractament de la diversitat dins del marc de l'escola inclusiva
M’agradaria parlar d’un cas concret de tractament de la diversitat dins del context d’un escola inclusiva. Es tracta d’un exemple molt proper, ja que es tracta del meu nebot. Des que va néixer pateix una discapacitat cognitiva que fa que sigui un nen diferent i molt especial. Les dades que aportaré ara es basen en els informes i les informacions rebudes per part del Departament d’Atenció Psicopedagògica i de la seva tutora de sisè de primària del CEIP Can Palmer de Viladecans.
En Janil és un noi de tretze anys que ha rebut una escolarització basada en la inclusió i la participació activa en l’aula ordinària. Sempre ha sigut un nen molt alegre i amb una gran capacitat de comunicació, tot i que des de la seva infància ha presentat dificultats per parlar, degudes en part a un problema físic: una fissura palatal que l’impedeix expressar-se amb claredat. Tot i així sempre ha sabut buscar altres estratègies per relacionar-se amb els altres i fer-se entendre.
Aquest any està fent 6è de primària i d’acord amb el que diuen els informes escolars el seu progrés està sent molt positiu, tenint en compte que rep un suport educatiu considerable, ja que les seves capacitats cognitives són molt inferiors a les que correspondrien a l’edat que té. Les novetats del cicle superior no han fet més que incrementar la seva implicació i adaptació al nou entorn. Li agrada treballar i fer bé la seva feina i també valora molt positivament l’aprovació que rep de la tutora i dels mestres de suport. La relació amb la resta de companys és també molt satisfactòria, ja que és sovint reclamat i estimat pels companys quan es realitzen feines en petit grup dins de l’aula ordinària. Ell també es mostra participatiu i molt content en realitzar-les. Dins de l’aula ordinària es capaç de seguir totes les rutines i càrrecs de forma autònoma. Té adquirits uns bons hàbits de treball i els posa en pràctica.
Pel que fa a les àrees d’aprenentatge, en Janil ha treballat la llengua catalana i llengua castellana i l’àrea de Medi a partir de projectes que són molt propers a tots els alumnes: “La família” i “La casa” . Les Matemàtiques s’han treballat a través de Racons. En les àrees de Música i Educació Física és un més de la classe, que treballa sense necessitats d’adaptacions, encara que a vegades té problemes per entendre algunes instruccions que impliquen certa complexitat. També ha treballat una hora setmanal a l’aula d’informàtica, on han fet un reforç de les àrees instrumentals : matemàtiques i llengua , utilitzant els diferents programes informàtics i portals educatius i fins i tot pissarres digitals , recurs amb el qual en Janil va mostrar-se molt motivat.
A part de les àrees d’aprenentatge, els alumnes realitzen durant el curs diferents tallers que responen als seus interessos personals i els ajuden a desenvolupar les seves habilitats i capacitats. Alguns exemples són el taller de bricolatge, a on els nens amb dificultats d’aprenentatge mostren un gran interès per les tasques manipulatives i la utilització de les eines. Un altre taller és el taller de l’hort on els alumnes han cuidat les plantes aromàtiques, han tret les males herbes, fent voreres al voltant, regant i tenint cura de tot l’espai de l’hort. S’ha fet a més un treball de reconeixement de les plantes (lavanda, farigola, menta, llorer, orenga...) . Ha estat un projecte d’observació de l’entorn natural i dels canvis que el temps hi produeix, incentivant el respecte per la Natura. El taller de cuina ha contribuït a que els nois i noies puguin elaborar àpats senzills: una truita, una macedònia, un entrepà etc, adquirint hàbits com ara posar-se el davantal, rentar-se les mans, parar la taula, preparar la recepta etc. Amb el taller de compres han sortit al carrer per adquirir hàbits d’orientació (on anem a comprar?, on és el forn, el súper, la farmàcia...). i relacions entre el producte que es vol comprar i a on s’ha d’anar a comprar-lo. Per últim, el taller de secretaria contribueix a que els nois i noies sàpiguen com s’han de moure per l’entorn escolar, localitzant a certs mestres a qui se’ls ha de repartir certa informació.
En definitiva, crec que les experiències educatives que en Janil ha viscut a l’escola Can Palmer durant aquests anys han facilitat el seu desenvolupament personal i l’han ajudat a ser un noi molt autònom que , tot i les seves limitacions cognitives, ha demostrat un gran interès per fer les coses bé i millorar-les dia a dia. Es pot dir que els aprenentatges rebuts han estat molt útils en la mesura que tenen a veure amb el món real. A més , el treball conjunt amb la resta de la classe dins de l’aula ordinària ha fet possible que agafi més confiança en les seves capacitats personals i valori la tasca feta per la seva tutora i els mestres de suport. En aquest context s’evidencia un esforç compartit per part del professorat i l’equip d’atenció psicopedagògica. La família, ha estat, a més, un element imprescindible en tot aquest procés, ja que la seva vinculació amb l’escola i el seguiment del procés educatiu d’en Janil han contribuït a dissenyar una línea d’actuació des de casa, que possibilités el seu avanç progressiu.
En Janil és un noi de tretze anys que ha rebut una escolarització basada en la inclusió i la participació activa en l’aula ordinària. Sempre ha sigut un nen molt alegre i amb una gran capacitat de comunicació, tot i que des de la seva infància ha presentat dificultats per parlar, degudes en part a un problema físic: una fissura palatal que l’impedeix expressar-se amb claredat. Tot i així sempre ha sabut buscar altres estratègies per relacionar-se amb els altres i fer-se entendre.
Aquest any està fent 6è de primària i d’acord amb el que diuen els informes escolars el seu progrés està sent molt positiu, tenint en compte que rep un suport educatiu considerable, ja que les seves capacitats cognitives són molt inferiors a les que correspondrien a l’edat que té. Les novetats del cicle superior no han fet més que incrementar la seva implicació i adaptació al nou entorn. Li agrada treballar i fer bé la seva feina i també valora molt positivament l’aprovació que rep de la tutora i dels mestres de suport. La relació amb la resta de companys és també molt satisfactòria, ja que és sovint reclamat i estimat pels companys quan es realitzen feines en petit grup dins de l’aula ordinària. Ell també es mostra participatiu i molt content en realitzar-les. Dins de l’aula ordinària es capaç de seguir totes les rutines i càrrecs de forma autònoma. Té adquirits uns bons hàbits de treball i els posa en pràctica.
Pel que fa a les àrees d’aprenentatge, en Janil ha treballat la llengua catalana i llengua castellana i l’àrea de Medi a partir de projectes que són molt propers a tots els alumnes: “La família” i “La casa” . Les Matemàtiques s’han treballat a través de Racons. En les àrees de Música i Educació Física és un més de la classe, que treballa sense necessitats d’adaptacions, encara que a vegades té problemes per entendre algunes instruccions que impliquen certa complexitat. També ha treballat una hora setmanal a l’aula d’informàtica, on han fet un reforç de les àrees instrumentals : matemàtiques i llengua , utilitzant els diferents programes informàtics i portals educatius i fins i tot pissarres digitals , recurs amb el qual en Janil va mostrar-se molt motivat.
A part de les àrees d’aprenentatge, els alumnes realitzen durant el curs diferents tallers que responen als seus interessos personals i els ajuden a desenvolupar les seves habilitats i capacitats. Alguns exemples són el taller de bricolatge, a on els nens amb dificultats d’aprenentatge mostren un gran interès per les tasques manipulatives i la utilització de les eines. Un altre taller és el taller de l’hort on els alumnes han cuidat les plantes aromàtiques, han tret les males herbes, fent voreres al voltant, regant i tenint cura de tot l’espai de l’hort. S’ha fet a més un treball de reconeixement de les plantes (lavanda, farigola, menta, llorer, orenga...) . Ha estat un projecte d’observació de l’entorn natural i dels canvis que el temps hi produeix, incentivant el respecte per la Natura. El taller de cuina ha contribuït a que els nois i noies puguin elaborar àpats senzills: una truita, una macedònia, un entrepà etc, adquirint hàbits com ara posar-se el davantal, rentar-se les mans, parar la taula, preparar la recepta etc. Amb el taller de compres han sortit al carrer per adquirir hàbits d’orientació (on anem a comprar?, on és el forn, el súper, la farmàcia...). i relacions entre el producte que es vol comprar i a on s’ha d’anar a comprar-lo. Per últim, el taller de secretaria contribueix a que els nois i noies sàpiguen com s’han de moure per l’entorn escolar, localitzant a certs mestres a qui se’ls ha de repartir certa informació.
En definitiva, crec que les experiències educatives que en Janil ha viscut a l’escola Can Palmer durant aquests anys han facilitat el seu desenvolupament personal i l’han ajudat a ser un noi molt autònom que , tot i les seves limitacions cognitives, ha demostrat un gran interès per fer les coses bé i millorar-les dia a dia. Es pot dir que els aprenentatges rebuts han estat molt útils en la mesura que tenen a veure amb el món real. A més , el treball conjunt amb la resta de la classe dins de l’aula ordinària ha fet possible que agafi més confiança en les seves capacitats personals i valori la tasca feta per la seva tutora i els mestres de suport. En aquest context s’evidencia un esforç compartit per part del professorat i l’equip d’atenció psicopedagògica. La família, ha estat, a més, un element imprescindible en tot aquest procés, ja que la seva vinculació amb l’escola i el seguiment del procés educatiu d’en Janil han contribuït a dissenyar una línea d’actuació des de casa, que possibilités el seu avanç progressiu.
dissabte, 26 de maig del 2012
Comentari sobre l’article “Educar la mirada… y el oído . Percibir la singularidad y también las posibilidades” de José Contreras.
L’autor d’aquest article parteix d’una percepció molt personal del context educatiu actual, lluny de les concepcions que han estat transmeses tradicionalment sobre el tractament de la diversitat a les aules.
En principi, rebutja els conceptes d’ ”igualtat” i “tractament de la diversitat” pel que fa al món educatiu. De fet, ell considera que no hem de tractar de manera igualitària a tots els estudiants, o pretendre que tots arribin a aconseguir els mateixos objectius, sinó més aviat considerar que cadascú és com és i que l’educador ha de tenir en compte aquestes diferències per saber què és allò que és adequat a cada nen i nena, des del punt de vista educatiu.
El concepte “tractament de la diversitat” és per Contreras un terme que té connotacions certament discriminatòries ja que no posa de relleu allò singular i nou que cada alumne aporta al món, sinó més aviat allò que surt de la normativa, un sector “divers” de l’alumnat que no encaixa en el sistema, ja sigui pels seus orígens, o condicions socials, o aquells que tenen dificultats en l’aprenentatge, o els que són conflictius o pertanyen a sectors desfavorits o bé que presenten alguna discapacitat física o mental. El terme “diversitat”, tal com s’ha utilitzat en els darrers anys és vist per Contreras com una manera “d’etiquetar” aquells nens i nenes, nois i noies que resulten una problema per al centre escolar.
Es pot dir que la manera com són anomenats “els diversos” fa que perdin la seva pròpia identitat, els seus valors personals com a “éssers singulars” que poden aportar molt a la nostra societat. En aquest sentit, quan englobem a aquests alumnes en grups determinats d’acord amb certes característiques , ja estem evidenciant que són “els altres”, concepte que està sovint associat a situacions econòmiques precàries, o orígens ètnics o bé dificultats en l’aprenentatge. Aquests “altres” es diferencien dels “nosaltres” que com a col•lectiu representem els que estem dins de la normativa, d’allò socialment acceptat.
Quan es tracta de diagnosticar no es tenen en compte el conjunt de característiques personals i vivències que defineixen la persona, sinó més aviat allò que el diferencia dels altres, i que l’engloben dins d’un grup determinat: els que tenen dèficits d’atenció, o són superdotats o repetidors etc.
La “normalitat” es percep com la condició de “no destacar” respecte a una generalitat homogeneïtzada . La “anormalitat” es un tret psicosocial i es contempla com allò que no es mou dins dels marges que considerem “acceptables”, que no sabem com afrontar, que ens genera problemes. Quan l’anormalitat es percep d’aquesta manera es relaciona amb el fet de la diferència com deficiència, carència o dificultat i no com a possibilitat alternativa i un altra manera de viure i de sentir.
L’ autor constata que no existeixen dos alumnes iguals, ni tan sols per l’edat, i que malgrat això se’ls vol tractar com a iguals per obtenir resultats semblants de tots ells. En conseqüència el docent està convençut que les coses funcionen d’aquesta manera i té una tendència a fer que tots els alumnes siguin iguals per a normalitzar-los. La nostra visió de la realitat a les aules està, per tant, viciada per aquestes suposicions, la qual cosa impedeix que veiem l’alumnat en la seva singularitat i potencialitats. No fem l’esforç d’aproximar-nos i comunicar-nos amb l’alumnat perquè tenim idees preconcebudes de les seves possibilitats i actuem en base a aquestes idees. Per tant, hem de saber escoltar als nostres alumnes, perquè d’ells podem treure molts aprenentatges. També hem de procurar que cada un d’ells segueixi el seu propi procés , que es manifesti i desenvolupi la seva singularitat. Reconèixer la diferència ha de suposar reconèixer els camins pels quals els éssers humans mostren noves possibilitats en les seves trajectòries vitals. El paper de l’educador ha de ser doncs el de permetre que el seu alumnat desenvolupi una vida digna. El/la mestre/a ha de sentir allò que està passant al seu voltant i permetre que els nens i nenes trobin el seu propi camí.
La nostra tasca educativa passa per percebre quines són les possibilitats del nostre alumnat. S’ha de mantenir la sensibilitat cap a la singularitat, que no anul•la les diferències sinó que les reconeix, però no des d’una visió categòrica.
Contreras, J (2002) “Educar la mirada… y el oído. Percibir la singularidad y también las posibilidades”. Cuadernos de Pedagogía, Nº 311, pp. 61-65.
En principi, rebutja els conceptes d’ ”igualtat” i “tractament de la diversitat” pel que fa al món educatiu. De fet, ell considera que no hem de tractar de manera igualitària a tots els estudiants, o pretendre que tots arribin a aconseguir els mateixos objectius, sinó més aviat considerar que cadascú és com és i que l’educador ha de tenir en compte aquestes diferències per saber què és allò que és adequat a cada nen i nena, des del punt de vista educatiu.
El concepte “tractament de la diversitat” és per Contreras un terme que té connotacions certament discriminatòries ja que no posa de relleu allò singular i nou que cada alumne aporta al món, sinó més aviat allò que surt de la normativa, un sector “divers” de l’alumnat que no encaixa en el sistema, ja sigui pels seus orígens, o condicions socials, o aquells que tenen dificultats en l’aprenentatge, o els que són conflictius o pertanyen a sectors desfavorits o bé que presenten alguna discapacitat física o mental. El terme “diversitat”, tal com s’ha utilitzat en els darrers anys és vist per Contreras com una manera “d’etiquetar” aquells nens i nenes, nois i noies que resulten una problema per al centre escolar.
Es pot dir que la manera com són anomenats “els diversos” fa que perdin la seva pròpia identitat, els seus valors personals com a “éssers singulars” que poden aportar molt a la nostra societat. En aquest sentit, quan englobem a aquests alumnes en grups determinats d’acord amb certes característiques , ja estem evidenciant que són “els altres”, concepte que està sovint associat a situacions econòmiques precàries, o orígens ètnics o bé dificultats en l’aprenentatge. Aquests “altres” es diferencien dels “nosaltres” que com a col•lectiu representem els que estem dins de la normativa, d’allò socialment acceptat.
Quan es tracta de diagnosticar no es tenen en compte el conjunt de característiques personals i vivències que defineixen la persona, sinó més aviat allò que el diferencia dels altres, i que l’engloben dins d’un grup determinat: els que tenen dèficits d’atenció, o són superdotats o repetidors etc.
La “normalitat” es percep com la condició de “no destacar” respecte a una generalitat homogeneïtzada . La “anormalitat” es un tret psicosocial i es contempla com allò que no es mou dins dels marges que considerem “acceptables”, que no sabem com afrontar, que ens genera problemes. Quan l’anormalitat es percep d’aquesta manera es relaciona amb el fet de la diferència com deficiència, carència o dificultat i no com a possibilitat alternativa i un altra manera de viure i de sentir.
L’ autor constata que no existeixen dos alumnes iguals, ni tan sols per l’edat, i que malgrat això se’ls vol tractar com a iguals per obtenir resultats semblants de tots ells. En conseqüència el docent està convençut que les coses funcionen d’aquesta manera i té una tendència a fer que tots els alumnes siguin iguals per a normalitzar-los. La nostra visió de la realitat a les aules està, per tant, viciada per aquestes suposicions, la qual cosa impedeix que veiem l’alumnat en la seva singularitat i potencialitats. No fem l’esforç d’aproximar-nos i comunicar-nos amb l’alumnat perquè tenim idees preconcebudes de les seves possibilitats i actuem en base a aquestes idees. Per tant, hem de saber escoltar als nostres alumnes, perquè d’ells podem treure molts aprenentatges. També hem de procurar que cada un d’ells segueixi el seu propi procés , que es manifesti i desenvolupi la seva singularitat. Reconèixer la diferència ha de suposar reconèixer els camins pels quals els éssers humans mostren noves possibilitats en les seves trajectòries vitals. El paper de l’educador ha de ser doncs el de permetre que el seu alumnat desenvolupi una vida digna. El/la mestre/a ha de sentir allò que està passant al seu voltant i permetre que els nens i nenes trobin el seu propi camí.
La nostra tasca educativa passa per percebre quines són les possibilitats del nostre alumnat. S’ha de mantenir la sensibilitat cap a la singularitat, que no anul•la les diferències sinó que les reconeix, però no des d’una visió categòrica.
Contreras, J (2002) “Educar la mirada… y el oído. Percibir la singularidad y también las posibilidades”. Cuadernos de Pedagogía, Nº 311, pp. 61-65.
dijous, 24 de maig del 2012
Sobre mobilitzacions i rectors
Estem vivint un moment complicat. Les polítiques econòmiques dels governs centrals i autonòmics perjudiquen, entre molts altres, el sector de l'educació fins a tal punt que d'aquí uns anys només uns quants privilegiats podran cursar estudis universitaris. És evident que amb aquest panorama d'imposicions polítiques sense consens i de destrucció de la formació i la cultura només ens queda lluitar amb la nostra arma més poderosa: la paraula.
En aquests últims mesos he sentit "paraules" molt valuoses d'algunes figures destacades com ara Jose Luis Sampedro o Federico Mayor Zaragoza, que animen a les noves generacions a lluitar pels nostres drets, per aconseguir els nostres objectius treballant de manera conjunta i defensant allò que molts altres havien construït amb molt d'esforç.
Els governs actuals ens volen fer creure que tot el sistema públic del que ens hem beneficiat fins ara era un privilegi amb data de caducitat, que les arques públiques estan buides i que no es pot invertir més en educació, ni en sanitat, ni en investigació, ni en cultura. Quan van començar les retallades en educació, algunes persones del meu entorn vam pensar que amb les reduccions de sou que ens estaven aplicant a l'escola pública i concertada podríem contribuir a pal.liar les conseqüències de la crisi. Però ens vam equivocar... Níngú de nosaltres era conscient que el 10.000 milions d'euros recaptats anirien destinats a solucionar els problemes d'un banc i pagar les indemnitzacions dels banquers.
Què podem fer doncs per no caure en el desànim? : Plantar cara !!
I això és el que s'està fent aquests dies amb les jornades reivindicatives a la Universitat. Els estudiants ja estem farts que ens prenguin el pèl, que ens diguin que la única solució es que paguem més per les matricules, que es redueixi el nombre de professors universitaris, que es destrueixi la qualitat de l'ensenyament. I amb quin objectiu realment? No volen que la gent es formi? Volen que els que estiguin formats marxin a treballar a l'estranger? Volen crear una societat desmotivada, sense perspectives de futur ni esperança? O és que volen tenir una població manipulada amb la qual puguin fer el que vulguin?
És per això que els estudiants hem sortit al carrer i hem fet una sessió de l'assignatura de Planificació amb en Martí, tots asseguts a terra, compartint coneixements i opinions. I ens hem sentit satisfets perquè ha estat com una rebel.lió contra allò que ens volen imposar. Hem demostrat a tothom que tots i totes tenim els mateixos drets i que una educació pública de qualitat és l'únic que ens farà progressar en aquesta societat.
Els dies anteriors a aquesta classe "a l'aire lliure" van ser especials, perque vam dedicar hores a debatre sobre què era allò que havíem de fer per mobilitzar-nos , per fer-nos visibles. Vam votar tres opcions: fer vaga, fer jornades reivindicatives o assistir a classe. Jo em vaig abstenir, tot i que també vaig admetre que estava a favor de les reivindicacions que s'estaven fent.
Ahir vaig llegir una noticia que em va sorprendre positivament. En aquest cas van ser uns altres els que es van plantar: uns 60 rectors de diferents universitats d'Espanya. I ho van fer davant del ministre d'educació, Jose Ignacio Wert negant-se a assistir a una reunió del Consell d'Universitats on es volia debatre el decret llei pel qual s'aplicaran els increments en les taxes universitàries i la reducció en l'assignació de beques als estudiants, entre altres temes de gran envergadura. Com era d'esperar, la reacció del ministre no va ser el d'una persona dialogant sinó la d'algú que se sent atacat i intenta defensar-se, justificant que l'actitud dels rectors "porta a preguntar-se si són conscients de la naturalesa dels problemes d'aquest país".
He inclós un link al desplegable de la dreta on podeu llegir la noticia sencera.
El que és cert és que últimament totes les decisions polítiques que es fan en aquest país són aplicades de manera dictatorial, sense tenir en compte l' opinió d'aquelles persones que han dedicat molts anys de la seva vida a lluitar per una educació de qualitat . Sembla com si el futur acadèmic i professional dels ciutadans estigui en mans de gent que volen destruir tot allò que havíem aconseguit fins ara. Per què no pregunten a aquells que plantegen alternatives? Per què no es busquen solucions basades en experiències reals que han demostrat que hi ha una altra manera de fer les coses? . No ho sé... l'únic que tinc clar és que hem de continuar aquesta lluita, durant el temps que calgui, i no baixar la guàrdia.
En aquests últims mesos he sentit "paraules" molt valuoses d'algunes figures destacades com ara Jose Luis Sampedro o Federico Mayor Zaragoza, que animen a les noves generacions a lluitar pels nostres drets, per aconseguir els nostres objectius treballant de manera conjunta i defensant allò que molts altres havien construït amb molt d'esforç.
Els governs actuals ens volen fer creure que tot el sistema públic del que ens hem beneficiat fins ara era un privilegi amb data de caducitat, que les arques públiques estan buides i que no es pot invertir més en educació, ni en sanitat, ni en investigació, ni en cultura. Quan van començar les retallades en educació, algunes persones del meu entorn vam pensar que amb les reduccions de sou que ens estaven aplicant a l'escola pública i concertada podríem contribuir a pal.liar les conseqüències de la crisi. Però ens vam equivocar... Níngú de nosaltres era conscient que el 10.000 milions d'euros recaptats anirien destinats a solucionar els problemes d'un banc i pagar les indemnitzacions dels banquers.
Què podem fer doncs per no caure en el desànim? : Plantar cara !!
I això és el que s'està fent aquests dies amb les jornades reivindicatives a la Universitat. Els estudiants ja estem farts que ens prenguin el pèl, que ens diguin que la única solució es que paguem més per les matricules, que es redueixi el nombre de professors universitaris, que es destrueixi la qualitat de l'ensenyament. I amb quin objectiu realment? No volen que la gent es formi? Volen que els que estiguin formats marxin a treballar a l'estranger? Volen crear una societat desmotivada, sense perspectives de futur ni esperança? O és que volen tenir una població manipulada amb la qual puguin fer el que vulguin?
És per això que els estudiants hem sortit al carrer i hem fet una sessió de l'assignatura de Planificació amb en Martí, tots asseguts a terra, compartint coneixements i opinions. I ens hem sentit satisfets perquè ha estat com una rebel.lió contra allò que ens volen imposar. Hem demostrat a tothom que tots i totes tenim els mateixos drets i que una educació pública de qualitat és l'únic que ens farà progressar en aquesta societat.
Els dies anteriors a aquesta classe "a l'aire lliure" van ser especials, perque vam dedicar hores a debatre sobre què era allò que havíem de fer per mobilitzar-nos , per fer-nos visibles. Vam votar tres opcions: fer vaga, fer jornades reivindicatives o assistir a classe. Jo em vaig abstenir, tot i que també vaig admetre que estava a favor de les reivindicacions que s'estaven fent.
Ahir vaig llegir una noticia que em va sorprendre positivament. En aquest cas van ser uns altres els que es van plantar: uns 60 rectors de diferents universitats d'Espanya. I ho van fer davant del ministre d'educació, Jose Ignacio Wert negant-se a assistir a una reunió del Consell d'Universitats on es volia debatre el decret llei pel qual s'aplicaran els increments en les taxes universitàries i la reducció en l'assignació de beques als estudiants, entre altres temes de gran envergadura. Com era d'esperar, la reacció del ministre no va ser el d'una persona dialogant sinó la d'algú que se sent atacat i intenta defensar-se, justificant que l'actitud dels rectors "porta a preguntar-se si són conscients de la naturalesa dels problemes d'aquest país".
He inclós un link al desplegable de la dreta on podeu llegir la noticia sencera.
El que és cert és que últimament totes les decisions polítiques que es fan en aquest país són aplicades de manera dictatorial, sense tenir en compte l' opinió d'aquelles persones que han dedicat molts anys de la seva vida a lluitar per una educació de qualitat . Sembla com si el futur acadèmic i professional dels ciutadans estigui en mans de gent que volen destruir tot allò que havíem aconseguit fins ara. Per què no pregunten a aquells que plantegen alternatives? Per què no es busquen solucions basades en experiències reals que han demostrat que hi ha una altra manera de fer les coses? . No ho sé... l'únic que tinc clar és que hem de continuar aquesta lluita, durant el temps que calgui, i no baixar la guàrdia.
dimarts, 8 de maig del 2012
L'avaluació a l'educació primària
Fa dies que parlem dels processos d'avaluació a l'educació primària a classe i ahir en Martí ens va comentar quins son els diferents tipus d'avaluació que existeixen així com les funcions, l'extensió, els agents avaluadors i altres aspectes relacionats. Es curiós que tot i que els mestres estan continuament avaluant perquè així ho exigeix el nostre sistema educatiu en general i el Currículum en particular, no ens parem a pensar quines repercusions pot tenir sobre el nostre alumnat el fet d'utilitzar un mètode avaluatiu o un altre.
Des de la meva opinió, el nen o la nena de primària, des del moment que comença la seva escolarització està sotmés a una avaluació continua. Es a dir, el fet que formi part de la classe i que hi hagi un agent educatiu que controli els seus progressos i els seus retrocessos fa que necessiti d'aquesta valoració continua per part del mestre/a, ja sigui positiva, en cas que aconsegueixi els objectius proposats, o negativa, si considerem que no està utilitzant els recursos necessaris per a avançar.
També és cert però, que tot i que considero que el seguiment acadèmic dels nens i nenes ha de ser una tasca diària i mai puntual, el sistema ha establert uns criteris d'avaluació, ja siguin a través d'exàmens, o d'activitats, o de projectes, entre d'altres mètodes que fa que els alumnes interioritzin que hi ha moments durant el trimestre que s'ho juguen tot a una carta, i han de demostrar que de debó han après tot allò que els mestres els han ensenyat. Amb això no vull dir que les proves d'avaluació no siguin necessàries, que ho son, però els nens i nenes han de tenir la sensació que tot allò que fan: les seves estratègies d'aprenenantatge, la seva actitud envers la matèria, el seu esforç personal etc serà compensat de manera positiva, en cas que la seva nota final de trimestre no sigui l'esperada.
Un aspecte positiu del nostre sistema educatiu és la inclusió: tot l'alumnat té dret a rebre educació independentment de les seves capacitats. Això implica que un alumne amb NEE pugui aconseguir acabar primària i obtenir el títol tot i que no hagi assolit els objectius marcats per a la resta d'alumnes. Aquest aspecte, però, és polèmic, i genera conflictes. A vegades la tasca dels equips d'atenció psicopedagògica a les escoles no arriba a tothom i hi ha casos concrets de nens que nos se'ls hi ha prestat l'atenció necessària i que podrien haver millorat molt els seus resultats si la tinguessin.
Per a acabar m'agradaria parlar una mica de les proves de les Competències Bàsiques de 6è que es van fer dilluns i dimarts. Com vaig explicar a classe, he estat aplicadora a una escola de Vilanova. L'experiència, com els dos anys anteriors, ha estat molt positiva. Un aspecte que m'ha sorprés ha sigut la formalitat amb la qual es realitzen aquestes proves. Aquest fet provoca que els alumnes estiguin veritablement nerviosos, sobretot el primer dia, que no et coneixen i no saben a què s'enfrontaran. El segon dia ja estan més relaxats, tot i que es prenen molt seriosament la prova que estan fent i al professor extern que tenen davant. Els nens i nenes saben que els resultats no comptaran en el seu expedient acadèmic, però tot i així estan ansiosos per saber les notes que treuran (jo també ho estaria).
El primer any vaig ser correctora, i pel que fa a la correcció de les redaccions, em va costar molt puntuar-les. Hi ha uns criteris molt clars a l'hora de corregir, però jo vaig tenir en compte la pressió que suposa el fet d'escriure sobre un tema sobre el qual potser no tenen cap interés, o bé que no se'ls hi acudeix cap idea en aquell moment. Tot i així, el que vaig veure molt clar és que el nivell d'expressió escrita dels alumnes era molt baixa en general, no tan sols pel que fa a les faltes d'ortografia, sinó també a la cohesió i coherència del text. Aquest és un tema que s'està treballant molt a les escoles, i és per això que les avaluacions externes son positives, ja que ens donen pistes de què és allò que s'ha de millorar o s'ha de canviar.
Des de la meva opinió, el nen o la nena de primària, des del moment que comença la seva escolarització està sotmés a una avaluació continua. Es a dir, el fet que formi part de la classe i que hi hagi un agent educatiu que controli els seus progressos i els seus retrocessos fa que necessiti d'aquesta valoració continua per part del mestre/a, ja sigui positiva, en cas que aconsegueixi els objectius proposats, o negativa, si considerem que no està utilitzant els recursos necessaris per a avançar.
També és cert però, que tot i que considero que el seguiment acadèmic dels nens i nenes ha de ser una tasca diària i mai puntual, el sistema ha establert uns criteris d'avaluació, ja siguin a través d'exàmens, o d'activitats, o de projectes, entre d'altres mètodes que fa que els alumnes interioritzin que hi ha moments durant el trimestre que s'ho juguen tot a una carta, i han de demostrar que de debó han après tot allò que els mestres els han ensenyat. Amb això no vull dir que les proves d'avaluació no siguin necessàries, que ho son, però els nens i nenes han de tenir la sensació que tot allò que fan: les seves estratègies d'aprenenantatge, la seva actitud envers la matèria, el seu esforç personal etc serà compensat de manera positiva, en cas que la seva nota final de trimestre no sigui l'esperada.
Un aspecte positiu del nostre sistema educatiu és la inclusió: tot l'alumnat té dret a rebre educació independentment de les seves capacitats. Això implica que un alumne amb NEE pugui aconseguir acabar primària i obtenir el títol tot i que no hagi assolit els objectius marcats per a la resta d'alumnes. Aquest aspecte, però, és polèmic, i genera conflictes. A vegades la tasca dels equips d'atenció psicopedagògica a les escoles no arriba a tothom i hi ha casos concrets de nens que nos se'ls hi ha prestat l'atenció necessària i que podrien haver millorat molt els seus resultats si la tinguessin.
Per a acabar m'agradaria parlar una mica de les proves de les Competències Bàsiques de 6è que es van fer dilluns i dimarts. Com vaig explicar a classe, he estat aplicadora a una escola de Vilanova. L'experiència, com els dos anys anteriors, ha estat molt positiva. Un aspecte que m'ha sorprés ha sigut la formalitat amb la qual es realitzen aquestes proves. Aquest fet provoca que els alumnes estiguin veritablement nerviosos, sobretot el primer dia, que no et coneixen i no saben a què s'enfrontaran. El segon dia ja estan més relaxats, tot i que es prenen molt seriosament la prova que estan fent i al professor extern que tenen davant. Els nens i nenes saben que els resultats no comptaran en el seu expedient acadèmic, però tot i així estan ansiosos per saber les notes que treuran (jo també ho estaria).
El primer any vaig ser correctora, i pel que fa a la correcció de les redaccions, em va costar molt puntuar-les. Hi ha uns criteris molt clars a l'hora de corregir, però jo vaig tenir en compte la pressió que suposa el fet d'escriure sobre un tema sobre el qual potser no tenen cap interés, o bé que no se'ls hi acudeix cap idea en aquell moment. Tot i així, el que vaig veure molt clar és que el nivell d'expressió escrita dels alumnes era molt baixa en general, no tan sols pel que fa a les faltes d'ortografia, sinó també a la cohesió i coherència del text. Aquest és un tema que s'està treballant molt a les escoles, i és per això que les avaluacions externes son positives, ja que ens donen pistes de què és allò que s'ha de millorar o s'ha de canviar.
divendres, 4 de maig del 2012
Comentari sobre l'article "Lo que usted desconoce sobre educación"
Sempre que tinc ocasió m'agrada llegir el diari i consultar, entre d'altres, els articles que tenen a veure amb Educació. He trobat aquest en concret, titulat "Lo que usted desconoce sobre educación" , escrit per un professor de Sociologia de la Universitat de la Laguna.
Crec que el que m'ha motivat a llegir-lo ha estat, sobretot, el fet que l'autor fos una persona vinculada al món de l'educació. Sovint trobem que hi ha molta gent que es permet el luxe de parlar d'un sector que desconeix, i m'estic referint especialment als polítics, que, com està passant actualment, prenen decisions en aquest àmbit que poden afectar molt negativament el futur de la nostra societat.
Hi ha algunes idees a aquest article que considero interessants, com ara, el fet que les polítiques educatives actuals estiguin orientades a crear un elit exclusiu de persones que tinguin l'oportunitat de cursar estudis post obligatoris. Es a dir, aquells que tenen menys possibilitats econòmiques, també tindran menys oportunitats de progressar en els seus estudis i convertir-se en professionals qualificats.
També estic d'acord amb el fet que les comunitats autònomes que tenen competències pròpies en educació han de continuar tenint-les , ja que és evident que si depenguéssim exclusivament de les decisions del govern central no es respectarien certs criteris identitaris i culturals que ens caracteritzen.
Lo que usted desconoce sobre educación
Crec que el que m'ha motivat a llegir-lo ha estat, sobretot, el fet que l'autor fos una persona vinculada al món de l'educació. Sovint trobem que hi ha molta gent que es permet el luxe de parlar d'un sector que desconeix, i m'estic referint especialment als polítics, que, com està passant actualment, prenen decisions en aquest àmbit que poden afectar molt negativament el futur de la nostra societat.
Hi ha algunes idees a aquest article que considero interessants, com ara, el fet que les polítiques educatives actuals estiguin orientades a crear un elit exclusiu de persones que tinguin l'oportunitat de cursar estudis post obligatoris. Es a dir, aquells que tenen menys possibilitats econòmiques, també tindran menys oportunitats de progressar en els seus estudis i convertir-se en professionals qualificats.
També estic d'acord amb el fet que les comunitats autònomes que tenen competències pròpies en educació han de continuar tenint-les , ja que és evident que si depenguéssim exclusivament de les decisions del govern central no es respectarien certs criteris identitaris i culturals que ens caracteritzen.
Lo que usted desconoce sobre educación
dimarts, 1 de maig del 2012
Pàgina web d'una escola
He afegit un enllaç que he considerat que seria d'interés. Es tracta de la pàgina web de l'escola on treballo: L'escola Pia de Vilanova. Entre diverses informacions m'agradaria que consultéssiu la que fa referència als blocs d'infantil i primària. Com veureu, els professors han volgut compartir les activitats i projectes que realitzen els nostres alumnes i que van des de la creació d'un hort fins a propostes esportives passant per iniciatives més de caire creatiu, com els tallers de plàstica...
Els blocs són de creació recent i demostren que els mestres i alumnes han dedicat moltes hores, no només a portar a terme els projectes, sinó a fer-los públics perquè tothom sigui conscient de la importància que té la tasca docent, que sovint no es pot fer visible si no és a través d'aquestes eines.
També m'agradaria que miréssiu la part que fa referència a l'Escola Multilingüe. El meu centre s'ha embarcat en un projecte lingüístic molt ambiciós que pretén que les llengües estrangeres es tractin amb la mateixa rellevància que la llengua catalana i castellana. Es per això que s'han augmentat les hores lectives dedicades a l'anglès i de cara al curs vinent algunes àrees es faran en aquesta llengua.
Espero que aquest enllaç us sigui d'utilitat. Per a mi, tot i que conec totes les activitats que es porten a terme, no deixa de sorprendre'm la implicació dels nens, els mestres i fins i tot les famíles en tot aquest procés. Com a estudiant de magisteri crec que conèixer què fan altres mestres pot obrir-nos moltes possibilitats i fer-nos més creatius a l'hora d'impartir classes en un futur.
Els blocs són de creació recent i demostren que els mestres i alumnes han dedicat moltes hores, no només a portar a terme els projectes, sinó a fer-los públics perquè tothom sigui conscient de la importància que té la tasca docent, que sovint no es pot fer visible si no és a través d'aquestes eines.
També m'agradaria que miréssiu la part que fa referència a l'Escola Multilingüe. El meu centre s'ha embarcat en un projecte lingüístic molt ambiciós que pretén que les llengües estrangeres es tractin amb la mateixa rellevància que la llengua catalana i castellana. Es per això que s'han augmentat les hores lectives dedicades a l'anglès i de cara al curs vinent algunes àrees es faran en aquesta llengua.
Espero que aquest enllaç us sigui d'utilitat. Per a mi, tot i que conec totes les activitats que es porten a terme, no deixa de sorprendre'm la implicació dels nens, els mestres i fins i tot les famíles en tot aquest procés. Com a estudiant de magisteri crec que conèixer què fan altres mestres pot obrir-nos moltes possibilitats i fer-nos més creatius a l'hora d'impartir classes en un futur.
dimarts, 17 d’abril del 2012
Comentari sobre el text de M. Cristina Davini "Metodos de Enseñanza"
La classe d'ahir va estar dividida en dues parts. Durant la primera part vam comentar a quines conclusions havíem arribat els diferents grups després de comparar el text de Davini amb l'apartat del Currículum de Primària titulat "Criteris a tenir en compte en la selecció i l'organització dels continguts". Els punts del Currículum que el meu grup va trobar en comú amb Davini eren aquests: En tots dos es fa referència a que normalment es seleccionen els objectius d'aprenentatge en funció dels continguts. També coincideixen en dir que es prioritzen un seguit de continguts per sobre d'uns altres i que aquests s'han de seqüenciar a partir de la dificultat del concepte. Un altre punt en que tots dos textos coincideixen és que cal tenir molt present el coneixement previ dels alumnes i no passar-se molt de temps insistint sobre un concepte, sinó que s'ha d'anar avançant en el coneixement.
L' únic punt de divergència entre tots dos va ser que Davini no contempla la importància de la interdisciplinarietat i el Currículum de Primària sí que ho fa.
L'altra part de la classe va estar dedicada a escriure sobre aquest tema: Per què es pot justificar un control escrit per aprendre continguts.
La meva opinió és que les proves escrites són necessàries, però sempre i quan sigui un mecanisme per comprovar si un alumne està avançant o no en el seu procés d'aprenentatge. El professor ha d'utilitzar aquest recurs per detectar si l'alumne té dificultat per assimilar els conceptes i quin és el motiu. Només així podrà trobar altres estratègies per a aconseguir que aquest millori els seus resultats.
El fet que existeixin proves escrites no implica que no poguem provar altres mètodes avaluatius, ja siguin orals, o experimentals. Crec que tots els mètodes es complementen i no s'ha n'ha d'excloure cap, ja que tots són importants. Ens podem trobar amb un alumne que tingui moltes dificultats per expressar per escrit un concepte però que curiosament tingui més capacitat per a fer-ho de manera oral. Això vol dir que hem de potenciar les capacitats del nen o nena per a aconseguir els nostres objectius.
Per últim volia dir que em va sobtar un comentari que va fer un company de classe dilluns. Va dir que quan ell sigui mestre intentarà reduir al mínim totes les proves que faci als seus alumnes, ja que no creia que fos un mètode apropiat per comprovar que l'alumne estigui aprenent. Jo no estic gaire d'acord. De fet, si bé és cert que hi ha escoles que treballen per projectes i que avaluen els alumnes en funció dels resultats del projecte i no d'un examen, també hem de tenir en compte que els nens i nenes han d'aprendre a expressar-se per escrit. Avui dia estem tenint greus problemes amb la manera com escriuen els nostres alumnes. De fet, cometen moltes faltes d'ortografia en català i castellà i això és un aspecte que s'ha de tractar amb molta atenció. Les proves escrites, les redaccions, els apunts de classe i tot allò que pugui ser avaluat pot representar una manera de fer-los entendre que sigui quina sigui l'àrea és imprescindible que quan acabin els seus estudis tinguin un bon nivell d'expressió tan oral com escrita.
L' únic punt de divergència entre tots dos va ser que Davini no contempla la importància de la interdisciplinarietat i el Currículum de Primària sí que ho fa.
L'altra part de la classe va estar dedicada a escriure sobre aquest tema: Per què es pot justificar un control escrit per aprendre continguts.
La meva opinió és que les proves escrites són necessàries, però sempre i quan sigui un mecanisme per comprovar si un alumne està avançant o no en el seu procés d'aprenentatge. El professor ha d'utilitzar aquest recurs per detectar si l'alumne té dificultat per assimilar els conceptes i quin és el motiu. Només així podrà trobar altres estratègies per a aconseguir que aquest millori els seus resultats.
El fet que existeixin proves escrites no implica que no poguem provar altres mètodes avaluatius, ja siguin orals, o experimentals. Crec que tots els mètodes es complementen i no s'ha n'ha d'excloure cap, ja que tots són importants. Ens podem trobar amb un alumne que tingui moltes dificultats per expressar per escrit un concepte però que curiosament tingui més capacitat per a fer-ho de manera oral. Això vol dir que hem de potenciar les capacitats del nen o nena per a aconseguir els nostres objectius.
Per últim volia dir que em va sobtar un comentari que va fer un company de classe dilluns. Va dir que quan ell sigui mestre intentarà reduir al mínim totes les proves que faci als seus alumnes, ja que no creia que fos un mètode apropiat per comprovar que l'alumne estigui aprenent. Jo no estic gaire d'acord. De fet, si bé és cert que hi ha escoles que treballen per projectes i que avaluen els alumnes en funció dels resultats del projecte i no d'un examen, també hem de tenir en compte que els nens i nenes han d'aprendre a expressar-se per escrit. Avui dia estem tenint greus problemes amb la manera com escriuen els nostres alumnes. De fet, cometen moltes faltes d'ortografia en català i castellà i això és un aspecte que s'ha de tractar amb molta atenció. Les proves escrites, les redaccions, els apunts de classe i tot allò que pugui ser avaluat pot representar una manera de fer-los entendre que sigui quina sigui l'àrea és imprescindible que quan acabin els seus estudis tinguin un bon nivell d'expressió tan oral com escrita.
diumenge, 15 d’abril del 2012
Article sobre retallades en educació
Si clickeu sobre aquest enllaç veureu un article que m'ha semblat força interessant.
Article sobre retallades en educació
Fa uns dies que vam comentar a classe com el canvi de govern al nostre país i les conseqüents reformes educatives que es podien portar a terme repercutirien sobre la nostra feina com a mestres. Jo vaig fer una intervenció per dir que no pensava que aquestes mesures afectessin de manera considerable el nostre dia a dia com a professionals de l'educació. En aquest moment, però, he de dir que he canviat el meu punt de vista , donades les informacions que ens van arribant cada dia sobre les retallades en educació. Si bé és cert que estem patint una situació de crisi mundial, l'actitud dels governs estatals i autonòmics ens està portant a una situació catastròfica pel que fa a la qualitat en l'ensenyament. Sempre he cregut que en moments de dificultats econòmiques un país no es pot permetre atacar l'educació, que és la base del desenvolupament i del progrés. Si ens comparem amb altres països que han invertit més en educació , com ara Alemanya, podem comprovar que ells han estat capaços de fer front a aquesta problemàtica de manera molt més eficaç, ja que han contruït un país en base a professionals que s'han format amb un tipus d'educació d'alta qualitat. No és d'estranyar que molts enginyers o científics hagin decidit marxar , des d'abans de la crisi, per poder millorar les seves condicions laborals.
Si tenim en compte que les retallades suposaran un augment de la ratio d'alumnes per classe, i que això es reflectirà en menys mestres i professors a les aules, la conseqüència més directa serà un deteriorament del sistema educatiu. A més, els alumnes amb necessitats educatives especials deixaran de rebre l'ajuda que fins ara se'ls havia facilitat per tal de ser integrats dins d'una aula ordinària.
Aquest excessiu nombre d'alumnes per classe desencadenarà molts altres problemes per part dels mestres/professors. A part del fet que molts hauran de prescindir de la seva feina, ja que no se'n necessitaran tants, els que la conservin hauran d'enfrontar-se a una situació caòtica, amb 40 alumnes per classe, fet que dificultarà molt el procés d'aprenentatge.
Davant d'aquesta situació, la qual s'ha determinat de manera impositiva, sense consultar a cap expert en educació i sota motius purament polítics, només ens queda pensar que cada cop ens allunyem més dels objectius de l'Informe Pissa. Això comportarà més fracàs escolar i ens portarà a estar a la cua de la resta de països europeus pel que fa a l'educació.
Per acabar volia comentar una frase que vaig llegir en una carta al director d'un diari que enviava una professora per parlar d'aquest tema . Deia que "som capaços de sortir al carrer per celebrar que ha guanyat el nostre equip de futbol , però no som capaços de fer el mateix per lluitar pels nostres drets". Potser té rao. Tot i que molta gent ha lluitat perquè canvïi aquesta situació tots tenim la sensació que no es pot fer res, que tot continuarà sent igual, ja que els que manen no ens deixan moure.
Article sobre retallades en educació
Fa uns dies que vam comentar a classe com el canvi de govern al nostre país i les conseqüents reformes educatives que es podien portar a terme repercutirien sobre la nostra feina com a mestres. Jo vaig fer una intervenció per dir que no pensava que aquestes mesures afectessin de manera considerable el nostre dia a dia com a professionals de l'educació. En aquest moment, però, he de dir que he canviat el meu punt de vista , donades les informacions que ens van arribant cada dia sobre les retallades en educació. Si bé és cert que estem patint una situació de crisi mundial, l'actitud dels governs estatals i autonòmics ens està portant a una situació catastròfica pel que fa a la qualitat en l'ensenyament. Sempre he cregut que en moments de dificultats econòmiques un país no es pot permetre atacar l'educació, que és la base del desenvolupament i del progrés. Si ens comparem amb altres països que han invertit més en educació , com ara Alemanya, podem comprovar que ells han estat capaços de fer front a aquesta problemàtica de manera molt més eficaç, ja que han contruït un país en base a professionals que s'han format amb un tipus d'educació d'alta qualitat. No és d'estranyar que molts enginyers o científics hagin decidit marxar , des d'abans de la crisi, per poder millorar les seves condicions laborals.
Si tenim en compte que les retallades suposaran un augment de la ratio d'alumnes per classe, i que això es reflectirà en menys mestres i professors a les aules, la conseqüència més directa serà un deteriorament del sistema educatiu. A més, els alumnes amb necessitats educatives especials deixaran de rebre l'ajuda que fins ara se'ls havia facilitat per tal de ser integrats dins d'una aula ordinària.
Aquest excessiu nombre d'alumnes per classe desencadenarà molts altres problemes per part dels mestres/professors. A part del fet que molts hauran de prescindir de la seva feina, ja que no se'n necessitaran tants, els que la conservin hauran d'enfrontar-se a una situació caòtica, amb 40 alumnes per classe, fet que dificultarà molt el procés d'aprenentatge.
Davant d'aquesta situació, la qual s'ha determinat de manera impositiva, sense consultar a cap expert en educació i sota motius purament polítics, només ens queda pensar que cada cop ens allunyem més dels objectius de l'Informe Pissa. Això comportarà més fracàs escolar i ens portarà a estar a la cua de la resta de països europeus pel que fa a l'educació.
Per acabar volia comentar una frase que vaig llegir en una carta al director d'un diari que enviava una professora per parlar d'aquest tema . Deia que "som capaços de sortir al carrer per celebrar que ha guanyat el nostre equip de futbol , però no som capaços de fer el mateix per lluitar pels nostres drets". Potser té rao. Tot i que molta gent ha lluitat perquè canvïi aquesta situació tots tenim la sensació que no es pot fer res, que tot continuarà sent igual, ja que els que manen no ens deixan moure.
dilluns, 9 d’abril del 2012
Opinió sobre la conferència “Ser competents aprenent: com ensenyar-ho i avaluar-ho” realitzada per Carles Monereo
Després d'escoltar la conferència “Ser competents aprenent: com ensenyar-ho i avaluar-ho”
realitzada per Carles Monereo he dissipat alguns dubtes que tenia sobre la importància i utilitat d'ensenyar competències als nostres alumnes.
En primer lloc crec que presentar al professor com a element essencial del procés educatiu ha estat un punt de partida importantíssim. Malgrat totes les eines informàtiques de les quals disposem a les aules, si no es té en compte la feina feta pels professionals no hi haurà un canvi significatiu per part dels nostres alumnes. El professor ha d'ensenyar a "pensar", a desenvolupar estragègies que permetin als nens i nenes resoldre problemes que tenen a veure amb el món real. En aquesta societat ja no ens hem de plantejar que un alumne sigui capaç d'acumular més o menys coneixement, sinó més aviat, com aquest coneixement adquirit serà posat a la pràctica en el dia a dia. Estic d'acord amb en Carles Monereo quan diu que "hem de tenir perspectives realistes d'acord amb allò que esperem dels nostres alumnes". Aquesta idea està relacionada amb l'aplicabilitat. Si allò que ensenyem a les aules té sentit , si els nens i nenes troben que es reflecteix de manera rellevant en el seu entorn, aleshores es convertirà en un aprenentatge significatiu i motivador.
A més, hem de potenciar aquelles pràctiques educatives que tinguin a veure amb el treball cooperatiu: ja sigui dins de l'aula com utilitzant eines virtuals: la cooperació entre els alumnes pot facilitar enormement l'aprenentatge i afavorir la seva sociabilitat. Sempre que detectem que una metodologia no permet obtenir resultats positius hem de canviar-la, adaptar-la a les noves necessitats educatives. I aquest aspecte està lligat amb l'avaluació de les competències. Sovint ens trobem que els alumnes aprenen continguts d'una matèria que posteriorment obliden amb facilitat. Això passa perquè l'aprenentatge no ha estat significatiu, no els ha aportat cap benefici ni han vist que hi hagi una aplicació pràctica que els permeti avançar en els seus coneixements.
realitzada per Carles Monereo he dissipat alguns dubtes que tenia sobre la importància i utilitat d'ensenyar competències als nostres alumnes.
En primer lloc crec que presentar al professor com a element essencial del procés educatiu ha estat un punt de partida importantíssim. Malgrat totes les eines informàtiques de les quals disposem a les aules, si no es té en compte la feina feta pels professionals no hi haurà un canvi significatiu per part dels nostres alumnes. El professor ha d'ensenyar a "pensar", a desenvolupar estragègies que permetin als nens i nenes resoldre problemes que tenen a veure amb el món real. En aquesta societat ja no ens hem de plantejar que un alumne sigui capaç d'acumular més o menys coneixement, sinó més aviat, com aquest coneixement adquirit serà posat a la pràctica en el dia a dia. Estic d'acord amb en Carles Monereo quan diu que "hem de tenir perspectives realistes d'acord amb allò que esperem dels nostres alumnes". Aquesta idea està relacionada amb l'aplicabilitat. Si allò que ensenyem a les aules té sentit , si els nens i nenes troben que es reflecteix de manera rellevant en el seu entorn, aleshores es convertirà en un aprenentatge significatiu i motivador.
A més, hem de potenciar aquelles pràctiques educatives que tinguin a veure amb el treball cooperatiu: ja sigui dins de l'aula com utilitzant eines virtuals: la cooperació entre els alumnes pot facilitar enormement l'aprenentatge i afavorir la seva sociabilitat. Sempre que detectem que una metodologia no permet obtenir resultats positius hem de canviar-la, adaptar-la a les noves necessitats educatives. I aquest aspecte està lligat amb l'avaluació de les competències. Sovint ens trobem que els alumnes aprenen continguts d'una matèria que posteriorment obliden amb facilitat. Això passa perquè l'aprenentatge no ha estat significatiu, no els ha aportat cap benefici ni han vist que hi hagi una aplicació pràctica que els permeti avançar en els seus coneixements.
Visita a Expodidàctica
El passat 23 de Març vaig fer una visita a Expodidàctica. Era l'últim dia del Saló i només disposava d'unes tres hores per fer tot el recorregut. Es per aquest motiu que vaig decidir que faria una ullada general a tots els stands i que després dedicaria més temps a aquells que m'interessesin més. Vaig comprovar que molts expositors estaven centrats en el tema de les noves tecnologies: mostraven el funcionament de les últimes pissarres digitals i d'altres oferien serveis online per facilitar la gestió de les escoles. Aquesta és la part que vaig trobar més útil, ja que una visió més propera de com utilitzar aquestes eines ens pot facilitar molt la feina als mestres. El fet de poder manipular i experimentar amb les pissarres i taules digitals ens fa entendre les múltiples aplicacions que poden tenir en el món de l'educació. També vaig tenir la sensació que el món tecnològic està canviant ràpidament i que els professionals de l'ensenyament no ens hi podem quedar enrera.
Pel que fa a la resta de stands , molts d'ells estaven representats per empreses de material escolar, com ara plastilina, llapis, retoladors, bolígrafs etc. En aquests stands es feien tallers per tal de provar in situ aquestes eines. A part del fet de passar una bona estona pintant i provant el material, no vaig trobar que tingués gaire utilitat didàctica. A més, penso que estaven més destinats a l'etapa d'infantil que no pas de primària.
Com a conclusió vull dir que la visita al Saló va ser profitosa en general. Potser m'hauria agradat dedicar més temps a experimentar amb les pissarres, però hi ha havia massa gent i en alguns casos havies de limitar-te a sentir l'explicació de l'expositor sobre el seu funcionament. Tot i això també penso que és un dels pocs llocs on tens l'oportunitat de rebre informació valuosa sobre aquestes tecnologies.
Pel que fa a la resta de stands , molts d'ells estaven representats per empreses de material escolar, com ara plastilina, llapis, retoladors, bolígrafs etc. En aquests stands es feien tallers per tal de provar in situ aquestes eines. A part del fet de passar una bona estona pintant i provant el material, no vaig trobar que tingués gaire utilitat didàctica. A més, penso que estaven més destinats a l'etapa d'infantil que no pas de primària.
Com a conclusió vull dir que la visita al Saló va ser profitosa en general. Potser m'hauria agradat dedicar més temps a experimentar amb les pissarres, però hi ha havia massa gent i en alguns casos havies de limitar-te a sentir l'explicació de l'expositor sobre el seu funcionament. Tot i això també penso que és un dels pocs llocs on tens l'oportunitat de rebre informació valuosa sobre aquestes tecnologies.
diumenge, 18 de març del 2012
Introducció al Currículum d'Educació Primària
Durant la sessió del 14 de Març vam estar parlant del Currículum d'Educació Primària. En Martí va començar comentant els diferents punts de la introducció d'aquest document. Entre d'altres temes em va semblar interessant que es parlès sobre els coordinadors i les seves funcions. Normalment els coordinadors de cicle solen ser docents que dediquen algunes hores de la seva jornada a aquesta tasca, compartint-la amb les seves funcions com a mestre. S'està plantejant que de cara al curs vinent aquestes persones puguin desenvolupar la coordinació des de casa i que les hores que passen al centre les dediquin a les seves classes. Aquest aspecte no em sembla gens bé. Crec que la coordinació d'una etapa sencera (infantil o primària, com passa al centre on treballo) o bé de cicles (com passa a la majoria d'escoles públiques) hauria de ser portada a terme des de l'escola. S'ha de dotar a aquests professionals amb les hores necessàries perquè puguin fer bé la seva feina, sense necessitat de fer hores extres per a compensar les carències que tingui el sistema educatiu. Es tracta d'un càrrec amb una gran importància al centre, ja que han de solucionar problemes constants i tractar amb companys amb punts de vista molt diferents. Es per aquest motiu, que de la mateixa manera com s'allibera d'hores de docència als directors i als caps d'estudi, s'hauria de plantejar una major dedicació a les funcions de coordinació a aquestes persones.
A més d'aquest tema també vam estar parlant de la inclusió dels alumnes a l'escola. Per una banda es va comentar el tema dels "nouvinguts" . La coordinadora del LIC és la persona que s'encarrega d'estudiar les necessitats educatives que presenten aquests alumnes que provenen d'altres països i altres cultures. Essencialment, i paral·lelament a les hores que puguin incorporar-se a l'aula amb els altres nens i nenes, en alguns centres existeixen aules d'acollida on aquests alumnes aprenen la llengua catalana, que és el mitjà a través del qual podran entendre i expressar-se dins i fora de l'escola.
Pel que fa als nens i nenes amb necessitats educatives especials vaig coincidir amb algunes opinions dels meus companys. Es cert que la presència d'un mestre d'educació especial és fonamental dins i fora de l'aula. A més cada cas és molt diferent: hi ha nens que poden seguir un ritme de treball relativament normal dins de l'aula amb la resta de companys i n'hi ha d'altres que necessiten un suport constant, ja sigui per discapacitats físiques o mentals. Es per aquest motiu que sóc partidària que aquests alumnes sentin que són part del grup, que reben atenció per part del mestre tutor, del mestre d'Educació Especial i de la resta de companys. Tot i així, també vull dir que per a un mestre tutor o pels especialistes, el fet de tenir un nen/a amb aquestes característiques a la classe, representa un esforç addicional, ja que no pots ignorar el fet que part del teu temps l'hauràs de dedicar a adaptar-li el temari a les seves necessitats i característiques. Es per aquest motiu que és tan necessari que tant els mestres tutors, com els psicopedagogs com els mestres d'educació especial estiguin ben coordinats per tal d'aconseguir uns objectius propis respecte a aquests alumnes. S'han de dotar a les escoles amb els recursos i el material que necessitin per tal d'aconseguir que aquests alumnes assoleixin un nivell adequat d'aprenentatge.
A més d'aquest tema també vam estar parlant de la inclusió dels alumnes a l'escola. Per una banda es va comentar el tema dels "nouvinguts" . La coordinadora del LIC és la persona que s'encarrega d'estudiar les necessitats educatives que presenten aquests alumnes que provenen d'altres països i altres cultures. Essencialment, i paral·lelament a les hores que puguin incorporar-se a l'aula amb els altres nens i nenes, en alguns centres existeixen aules d'acollida on aquests alumnes aprenen la llengua catalana, que és el mitjà a través del qual podran entendre i expressar-se dins i fora de l'escola.
Pel que fa als nens i nenes amb necessitats educatives especials vaig coincidir amb algunes opinions dels meus companys. Es cert que la presència d'un mestre d'educació especial és fonamental dins i fora de l'aula. A més cada cas és molt diferent: hi ha nens que poden seguir un ritme de treball relativament normal dins de l'aula amb la resta de companys i n'hi ha d'altres que necessiten un suport constant, ja sigui per discapacitats físiques o mentals. Es per aquest motiu que sóc partidària que aquests alumnes sentin que són part del grup, que reben atenció per part del mestre tutor, del mestre d'Educació Especial i de la resta de companys. Tot i així, també vull dir que per a un mestre tutor o pels especialistes, el fet de tenir un nen/a amb aquestes característiques a la classe, representa un esforç addicional, ja que no pots ignorar el fet que part del teu temps l'hauràs de dedicar a adaptar-li el temari a les seves necessitats i característiques. Es per aquest motiu que és tan necessari que tant els mestres tutors, com els psicopedagogs com els mestres d'educació especial estiguin ben coordinats per tal d'aconseguir uns objectius propis respecte a aquests alumnes. S'han de dotar a les escoles amb els recursos i el material que necessitin per tal d'aconseguir que aquests alumnes assoleixin un nivell adequat d'aprenentatge.
diumenge, 11 de març del 2012
Què és el que entenem per Currículum d'Educació Primària?
Durant aquesta sessió en Martí ens va mostrar les frases que havíem creat els alumnes en referència a l'article de Stenhouse. En algunes d'aquestes frases apareixia la paraula "educació" barrejada amb el terme "ensenyament".
Des del meu punt de vista, i tot i que el govern de la Generalitat actual ha anomenat al Departament "Departament d'Educació", hem de diferenciar els termes "educació" i "ensenyament" . En la línia del que va dir en Martí, crec que els mestres som professionals que ens dediquem a "ensenyar" i és responsabilitat dels pares que els seus fills i filles siguin educats des de casa. Tot i que els mestres puguin tenir una influència important pel que fa a la transmissió de valors això no implica que hàgim de cobrir carències que es produeixen en l'àmbit familiar.
Es va posar un exemple que em va semblar interessant: el fet que a les escoles s'organitzin visites dels Mossos d'Esquadra que ensenyen als nens i nenes quines són les normes d'educació vial. Si aquests coneixements i conductes són ensenyats des de l'escola, però desprès no es reforcen o bé es contradiuen des de casa, el nostre objectiu com a escola no s'acomplirà, ja que la influència familiar sobre el nen/nena sempre serà més significativa que la dels mestres.
És per aquest motiu que la participació de les famílies en la vida escolar és tan necessària. No només es tracta d'estar present a les reunions , sinó que també hi ha la possibilitat de formar part de les " escoles de pares" , on s'organitzen xerrades orientades a ajudar-los a tenir una major influència en la vida escolar dels seus fills o filles.
La meva definició de "Currículum d'Educació Primària"
Es tracta d'un document institucional que defineix la pràctica docent reglada, l'objectiu del qual és establir els criteris per a l'organització dels continguts de cada àrea , els objectius i els procediments, tenint com a marc de referència les competències bàsiques. Tot aquest procés es desenvolupa en un entorn on s'ha de tenir en compte l'atenció a la diversitat i els reptes en ensenyament que exigeix la nova societat del coneixement.
Estic d'acord amb el que va dir en Martí que el Currículum de Primària és un document de referència, de consulta, que fem servir especialment quan s'han de redissenyar els informes per a adaptar-los als criteris que ens exigeix la llei. I també és cert que són les editorials les que s'encarreguen que els continguts, objectius i procediments del llibre de text siguin adequats a l'assoliment de les Competències Bàsiques.
En definitiva crec que el Currículum és un document necessari per a tots els mestres. Com a part del sistema educatiu, no podem ignorar la seva existència. És cert , però , que una cosa és el que diuen les lleis i una altra, la realitat de cada escola . Cada centre té un projecte educatiu propi que adapta els criteris del Currículum a la seves necessitats educatives. De la mateixa manera el professor ha de fer seu aquest document i determinar com ha d'impartir la seva matèria de manera que s'aconsegueixin els objectius proposats per les competències bàsiques. Els alumnes són ara els protagonistes del seu procés d'ensenyament i han de rebre un tipus d'ensenyament orientat a que entenguin el món que els envolta, amb un esperit crític i amb una actitud de responsabilitat envers aquest procés.
dimarts, 6 de març del 2012
Comentari de l'article " La investigación del currículum y el arte del profesor" de Lawrence Stenhouse
Durant la sessió de dilluns dia 5 de març vam parlar sobre l'article " La investigación del currículum y el arte del profesor" de Lawrence Stenhouse.
En primer lloc es va establir un debat per saber què és el que havíem entès de l'article i si estàvem o no d'acord amb les opinions expressades per l'autor. D'entre totes els comentaris que es van fer el més general era que el Currículum s'havia de tractar com un "full de ruta" , com una guia necessària per a tots els professors per a poder desenvolupar la seva tasca docent. En tot cas, aquest Currículum estava sotmès a modificacions i a diverses interpretacions segons l'estil metodològic de cada profesor.
El debat va derivar doncs cap a un plantejament de com les polítiques educatives poden alterar un Currículum de manera que canvïin de manera significativa els continguts i en conseqüència els aprenentatges que adquireixin els nostres alumnes.
Des del meu punt de vista estic d'acord amb alguns aspectes expressats per Stenhouse, ja que el Currículum és un document que ens aporta idees educatives amb les quals podem experimentar els docents. En aquest sentit, la participació del professor en la seva elaboració i adaptació a les necessitats educatives és imprescindible, ja que són ells/elles qui estan presents a l'aula i conèixen els nous reptes que apareixen a la nostra societat.
El Currículum és una eina que no pot existir sense la presència d'un docent que perfeccioni dia a dia el seu "art" d'ensenyar. Només amb la seva formació continua i perfeccionament dels seus coneixements en educació podrà aconseguir els objectius proposats.
El Currículum dona resposta doncs als canvis que s'han prodït a la nostra societat en les últimes dècades. Ja no es tracta nomès de centrar-se en els continguts o objectius de l'aprenentatge sinó que s'observen a més altres aspectes com ara el desenvolupament de les habilitats dels alumnes i les actituds envers els problemes amb els quals s'enfronten o s'enfrontaran en el món que els envolta.
Com a part de la Comunitat Europea els objectius educatius són comuns, i és per aquest motiu que s'han d'establir les bases per a elaborar un projecte curricular que cobreixi les necessitats educatives dels nostres alumnes i que contribueixi a combatre el fracàs escolar.
divendres, 24 de febrer del 2012
Article sobre l´ús de les TIC al món de l' educació
He trobat aquest article sobre la importància de les noves tecnologies al món de l'educació. Crec que és força interessant...
Estic molt d'acord amb el que diu Dolors Reig a aquest article. Els nens i nenes que estudien actualment a les escoles estan immersos en un món digital del qual no se'n poden desvincular. L'educació ha d'avançar juntament amb aquestes noves tecnologies i això implica que el professorat ha de tenir una formació adequada als nous reptes de futur.
Per la meva experiència puc dir que tot i que al centre on treballo no tenim encara pissarres digitals (és increïble però cert) , sí que comptem amb una plataforma virtual amb la qual podem tenir comunicació constant amb els nostres alumnes. Això comporta que els alumnes puguin enviar-nos els seus projectes o deures a travès de la xarxa i que a més el professor/a pugui penjar documents o enllaços que els ajudin a millorar els seus resultats.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/397420-excloure-leducacio-digital-de-lescola-es-perdre-una-gran-oportunitat.html
Estic molt d'acord amb el que diu Dolors Reig a aquest article. Els nens i nenes que estudien actualment a les escoles estan immersos en un món digital del qual no se'n poden desvincular. L'educació ha d'avançar juntament amb aquestes noves tecnologies i això implica que el professorat ha de tenir una formació adequada als nous reptes de futur.
Per la meva experiència puc dir que tot i que al centre on treballo no tenim encara pissarres digitals (és increïble però cert) , sí que comptem amb una plataforma virtual amb la qual podem tenir comunicació constant amb els nostres alumnes. Això comporta que els alumnes puguin enviar-nos els seus projectes o deures a travès de la xarxa i que a més el professor/a pugui penjar documents o enllaços que els ajudin a millorar els seus resultats.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/397420-excloure-leducacio-digital-de-lescola-es-perdre-una-gran-oportunitat.html
dijous, 23 de febrer del 2012
Creació d'un blog
La sessió d'avui ha estat dedicada a crear un blog sobre l'assignatura de Planificació. Crec que els blogs són eines molt útils per a compartir informació. Saber què pensen els nostres companys ens pot ajudar a aclarir molts dubtes. Cadascú de nosaltres ha viscut experiències educatives diferents i l'aportació que hi fem tots pot contribuir a millorar els nostres coneixements i a progressar en la nostra tasca docent.
Potser el que no esperava és que el professor parlès d'altres recursos on line que poden facilitar la nostra feina com ara "Delicious" o "Dropbox". La veritat és que no en coneixia cap d'aquest dos , tot i que sí que utilitzo Google Docs. En faré una ullada perquè he comprovat que als entorns educatius cada dia és més necessari compartir informació amb els altres professors i fins i tot amb els alumnes.
Potser el que no esperava és que el professor parlès d'altres recursos on line que poden facilitar la nostra feina com ara "Delicious" o "Dropbox". La veritat és que no en coneixia cap d'aquest dos , tot i que sí que utilitzo Google Docs. En faré una ullada perquè he comprovat que als entorns educatius cada dia és més necessari compartir informació amb els altres professors i fins i tot amb els alumnes.
Dinàmiques de grup
Durant aquesta sessió el professor ens va proposar una activitat grupal durant la qual havíem de fer preguntes a la resta de la classe per tal d'esbrinar quines coses teníem en comú amb els nostres companys. Aquest exercici em va semblar una manera molt interessant de "trencar el gel" i poder conèixer alguns aspectes sobre aquelles persones amb qui treballarem durant aquest quatrimestre.
Al principi em va costar una mica anar voltant per la classe, però després vaig comprovar que aquesta dinàmica de grup pot tenir una aplicació molt pràctica en el dia a dia de la nostra tasca com a mestres.
Pel que fa, per exemple, a l'aprenentatge de les llengües estrangeres, resulta molt motivador per als nostres alumnes el fet d'aixecar-se i poder fer preguntes als seus companys en una llengua estrangera. No només estan desenvolupant les seves habilitats socials sinò que a més estan aprenent més conceptes de l'idioma, ja que alguns alumnes poden ajudar a cobrir les mancances que puguin tenir d'altres companys.
L'altre part de la classe va estar dedicada a un "role play" en el qual havíem de posar-nos en la pell de professors i alumnes que s'enfrontaven a situacions diverses.
La primera simulació va ser sobre un grup de nois i noies que representaven cadascun d'ells rols diferents dins del grup-classe. Es tracta d'una circumstància amb la qual es troben els mestres i professors en cada grup en el que imparteixen les seves matèries. Existeixen aquells nens/nenes , nois/noies que tenen un paper més discret, i que solen passar desapercebuts, fins i tot a vegades els mestres/professors no es fixen tant en la seva presència. Per altra part, trobem els alumnes que ja sigui per fer visibles les seves capacitats intel.lectuals o socials i de relació amb la resta del grup intentan captar l'atenció del professor amb les seves intervencions i desenvolupen un lideratge fort, que incideix de manera molt variada en la vida de l'aula.
Des del meu punt de vista, els mestres/professors hem de tenir molt present que hem de valorar als nostres alumnes amb igualtat de condicions i que sempre que es produeixi una situació de lideratge per part d'alguns d'ells, hem de guiar-los perque aquest domini sobre la resta del grup no esdevingui un problema en el futur.
Una altra situació que es va escenificar va ser una en la qual un alumne era rebutjat per ser "diferent", ja que provenia d'un altre país i en conseqüència d'un altre cultura. Es molt habitual trobar-se amb aquest tipus de conflictes, ja sigui a primària o a secundària. El paper del mestre/professor és fonamental en aquest sentit, ja que és la persona que observa les actituds de la resta d'alumnes envers els nouvinguts i pot fer de mediador quan es presenta algun problema . En definitiva es tracta de que tots coneguin aspectes de la cultura d'aquest alumnes provinents d'altres països i fer-los conscients de la importància que té la multiculturalitat en la nostra societat i de l'enriquiment personal que ens aporta.
L' última situació, en la qual hi vaig participar, va ser la d'un professor que tenia greus problemes per a controlar una classe, ja que els seus alumnes el tractaven de forma molt irrespectuosa. En aquest cas la solució no és fàcil , ja que crec que depèn de molts factors. En primer lloc, pot ser que el professor no conegui suficientment el grup i que necessiti aplicar estratègies per tal de fer-se respectar i aconseguir fer classe en unes condicions normals. També pot ser que aquest professor no trobi recolzament per part de la resta del claustre, per la qual cosa , es sentirà molt indefens davant d'aquests conflictes. Si jo em trobés amb una situació semblant intentaria buscar ajuda , saber si només em passa a mi o bé és una situació constant amb altres professors. En tot cas parlaria directament amb els nois i noies del grup , ja que en aquests casos solen ser només tres o quatre alumnes qui distorsionen o boicotegen les classes perjudicant a la resta del grup. Com a últim recurs parlaria amb direcció per tal de trobar la manera de solucionar aquest problema entre tots.
Al principi em va costar una mica anar voltant per la classe, però després vaig comprovar que aquesta dinàmica de grup pot tenir una aplicació molt pràctica en el dia a dia de la nostra tasca com a mestres.
Pel que fa, per exemple, a l'aprenentatge de les llengües estrangeres, resulta molt motivador per als nostres alumnes el fet d'aixecar-se i poder fer preguntes als seus companys en una llengua estrangera. No només estan desenvolupant les seves habilitats socials sinò que a més estan aprenent més conceptes de l'idioma, ja que alguns alumnes poden ajudar a cobrir les mancances que puguin tenir d'altres companys.
L'altre part de la classe va estar dedicada a un "role play" en el qual havíem de posar-nos en la pell de professors i alumnes que s'enfrontaven a situacions diverses.
La primera simulació va ser sobre un grup de nois i noies que representaven cadascun d'ells rols diferents dins del grup-classe. Es tracta d'una circumstància amb la qual es troben els mestres i professors en cada grup en el que imparteixen les seves matèries. Existeixen aquells nens/nenes , nois/noies que tenen un paper més discret, i que solen passar desapercebuts, fins i tot a vegades els mestres/professors no es fixen tant en la seva presència. Per altra part, trobem els alumnes que ja sigui per fer visibles les seves capacitats intel.lectuals o socials i de relació amb la resta del grup intentan captar l'atenció del professor amb les seves intervencions i desenvolupen un lideratge fort, que incideix de manera molt variada en la vida de l'aula.
Des del meu punt de vista, els mestres/professors hem de tenir molt present que hem de valorar als nostres alumnes amb igualtat de condicions i que sempre que es produeixi una situació de lideratge per part d'alguns d'ells, hem de guiar-los perque aquest domini sobre la resta del grup no esdevingui un problema en el futur.
Una altra situació que es va escenificar va ser una en la qual un alumne era rebutjat per ser "diferent", ja que provenia d'un altre país i en conseqüència d'un altre cultura. Es molt habitual trobar-se amb aquest tipus de conflictes, ja sigui a primària o a secundària. El paper del mestre/professor és fonamental en aquest sentit, ja que és la persona que observa les actituds de la resta d'alumnes envers els nouvinguts i pot fer de mediador quan es presenta algun problema . En definitiva es tracta de que tots coneguin aspectes de la cultura d'aquest alumnes provinents d'altres països i fer-los conscients de la importància que té la multiculturalitat en la nostra societat i de l'enriquiment personal que ens aporta.
L' última situació, en la qual hi vaig participar, va ser la d'un professor que tenia greus problemes per a controlar una classe, ja que els seus alumnes el tractaven de forma molt irrespectuosa. En aquest cas la solució no és fàcil , ja que crec que depèn de molts factors. En primer lloc, pot ser que el professor no conegui suficientment el grup i que necessiti aplicar estratègies per tal de fer-se respectar i aconseguir fer classe en unes condicions normals. També pot ser que aquest professor no trobi recolzament per part de la resta del claustre, per la qual cosa , es sentirà molt indefens davant d'aquests conflictes. Si jo em trobés amb una situació semblant intentaria buscar ajuda , saber si només em passa a mi o bé és una situació constant amb altres professors. En tot cas parlaria directament amb els nois i noies del grup , ja que en aquests casos solen ser només tres o quatre alumnes qui distorsionen o boicotegen les classes perjudicant a la resta del grup. Com a últim recurs parlaria amb direcció per tal de trobar la manera de solucionar aquest problema entre tots.
dimecres, 22 de febrer del 2012
Introducció
Hola,
Em dic Núria Guerra. Aqui teniu les meves reflexions sobre els continguts de les sessions de l'assignatura de Planificació , disseny y avaluació de l'aprenentatge a partir de les explicacions donades pel professor, les idees aportades pels alumnes i les conclusions a les quals arribem cadascun de nosaltres mitjançant la lectura d'articles, llibres, revistes, webs i altres recursos relacionats amb l'assignatura.
Em dic Núria Guerra. Aqui teniu les meves reflexions sobre els continguts de les sessions de l'assignatura de Planificació , disseny y avaluació de l'aprenentatge a partir de les explicacions donades pel professor, les idees aportades pels alumnes i les conclusions a les quals arribem cadascun de nosaltres mitjançant la lectura d'articles, llibres, revistes, webs i altres recursos relacionats amb l'assignatura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)