En aquest article es tracta del tema de la “diversitat” com un factor d’enriquiment social i personal. I és cert: si no fóssim tan diversos potser no haurien existit els pensadors, ni els filòsofs, ni els científics, ni els matemàtics, ni els artistes ni d’altres moltes persones que han contribuït a fer que aquest món sigui un món millor. Contràriament al que passava abans a la nostra societat i en concret a l’ àmbit educatiu, ja no tendim a excloure a aquells que són “diferents” sinó que ens fixem en aquelles potencialitats que poden desenvolupar gràcies a la nostra contribució com a mestres i també com a ciutadans que formem part d’una comunitat. El rebuig que alguns manifesten cap a la diferència no és més que ignorància o bé por d’enfrontar-se a una situació desconeguda. Els mitjans que tenim al nostre abast i tots els estudis que s’han fet al respecte ens haurien d’ajudar a superar aquests estereotips i obrir la nostra ment cap a aquesta realitat tan present al nostre entorn.
El que és cert, però, és que tot i que el sistema educatiu actual a Catalunya tendeix cap a un model d’escola “inclusiva” , on tots els nens i nenes, independentment del seu origen cultural o socioeconòmic tenen dret a l’educació, encara ens trobem amb casos concrets de famílies, que per la seva situació personal: pocs recursos, nivell cultural baix, poques expectatives de futur, visions diferents sobre la importància de l’educació etc , aboquen als seus fills al fracàs escolar. És per aquest motiu que és tan important la tasca de la comunitat educativa i especialment la implicació de les famílies en el procés d’aprenentatge dels seus fills. Hem d’estar alerta sempre que detectem un cas de risc, especialment aquells casos on les experiències que el nen viu a l’escola no es corresponen en absolut amb allò que viu a casa. És a dir , ens podem trobar situacions en les quals l’alumne/a pot sentir-se molt interessat per allò que fa a l’escola però que perdi l’ interès a la llarga perquè a casa no han tingut el seguiment ni el nivell d’atenció adequats. No es tracta però de culpar les famílies dels resultats acadèmics dels seus fills sinó més aviat de buscar quins són els recursos necessaris perquè aquests alumnes sentin que són part de la institució i que les seves famílies estan implicades en tot el procés.
En aquest article també es parla del concepte d’ “escola comprensiva” com aquella que parteix del nivell de capacitat de cada alumne proporcionant-li així la possibilitat d’arribar a un grau d’aprenentatge adequat a les seves necessitats. Aquesta visió es vincula als mètodes pedagògics que es basen en l’aprenentatge significatiu: partim de la base que allò que aprenen els nens i nenes ha de ser funcional, ha d’aplicar-se a la seva vida real i ha de tenir un significat per ells i elles. És per aquest motiu que tots els alumnes, tinguin necessitats educatives especials o no, han de formar part de la mateixa aula ordinària, i les activitats que es portin a terme a la classe han d’adaptar-se a les capacitats de tots i cadascun dels nens i nenes. No es tracta només, però, de dissenyar adaptacions curriculars, sinó, com diu l’article, d’una reorganització de la institució escolar que contempli la intervenció de personal especialitzat que ajudi al professorat a desenvolupar la seva tasca. Els equips d’orientació psicopedagògica són els encarregats d’aquesta funció, tot i que molts cops es veuen desbordats per la gran quantitat de demandes que reben i les famílies opten per buscar ajuda externa.
En definitiva, el que hem de procurar a les aules és el manteniment d’un grup cohesionat, que comparteixi les mateixes experiències i on el respecte i la col•laboració estiguin presents en totes les activitats que es portin a terme. Això no implica, però, que alguns alumnes puguin rebre un “reforç” addicional que contribueixi a facilitar el seu aprenentatge, però sempre i quan es prioritzin les actuacions amb la resta del grup classe.
Els mestres estem condicionats per uns preceptes que marca el sistema educatiu: les àrees instrumentals (llengües i matemàtiques) són la base a partir de la qual el nen o nena ha de desenvolupar els seus coneixements bàsics. Tot i que estic d’acord amb el fet que tots els alumnes han de tenir una bona competència lingüística en català, castellà i llengües estrangeres, no hem d’ignorar el fet que d’intel•ligències n’hi de molts tipus, i que potser no potenciem prou segons quines capacitats que poden arribar a convertir a un alumne en un gran artista o un gran músic. Recordo un exemple que va posar Ken Robinson en una de les seves conferències: parlava d’una noia que, malgrat l’opinió d’alguns professors sobre les seves capacitats físiques va arribar a ser una gran coreògrafa d’espectacles a Broadway. Aquest cas ens hauria de fer reflexionar sobre com les nostres expectatives envers els alumnes poden fer que arribin a desenvolupar-se o no en el seu futur professional.
Per últim, voldria parlar d’un altre aspecte de la diversitat que tracta l’article: el dels nouvinguts. L’arribada de persones d’altres països i altres cultures és un fet relativament recent a la nostra societat. Ens hem trobat amb uns alumnes que s’enfronten a un primer obstacle que és la llengua, en alguns casos, a més del fet de sentir-se desvinculats de la seva cultura i els seus costums, la qual cosa pot generar un problema d’identitat.
L’escola ha de contribuir a que els alumnes se sentin part de la comunitat. S’han d’afavorir situacions que permetin la relació entre els nouvinguts i la resta de la classe. No se’ls ha de veure com els “diferents” sinó com persones que ens poden ensenyar moltes coses i poden enriquir el nostre coneixement del món que ens envolta. L’any 2004 es va crear el Pla per a la llengua i la cohesió social que anava encaminat a aconseguir adequar la metodologia d’immersió lingüística a la nova realitat de les aules amb diversitat lingüística i cultural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada