S’ha acabat el curs i és per això que m’agradaria aprofitar el bloc per reflexionar sobre com ha anat l’assignatura de Planificació.
En primer lloc voldria dir que el primer dia que comences una nova matèria sempre estàs a l’expectativa de com seran les classes, de com serà el professor, si et farà o no treballar molt, si aprendràs moltes coses. I també penses, és clar, si estarà satisfet amb el teu rendiment. Són dubtes que es dissipen amb els dies, quan ja coneixes què és el que espera de tu i t’adaptes millor a la dinàmica de les classes.
Recordo que el primer dia en Martí ens va proposar una activitat en grup que es tractava d’anar per tota la classe intentant trobar companys que tinguessin coses en comú amb nosaltres. Va ser un bon punt de partida, sobretot per mi, que no coneixia a ningú. A partir d’aquí les sessions van anar adquirint un caire molt participatiu. Ens va fer seure de manera que ens poguéssim veure uns als altres, distribució que va afavorir que parléssim més obertament i opinéssim sobre els temes que es tractaven. Perquè és així realment com hem d’actuar els futurs mestres: hem d’escoltar , però també hem d’aprendre a dir el que pensem d’allò que ens expliquen. Hem de ser crítics, però constructius, argumentant allò que opinem.
Durant aquestes classes de Planificació alguns temes m’han interessat més que d’altres, però tots han estat útils. El que és clar és que si volem dedicar-nos a l’ensenyament hem de conèixer com funciona el sistema educatiu i el Currículum de Primària n’és el punt de partida. Els temes més legislatius són sempre feixucs i difícils d’assimilar, però a classe hem treballat els diferents apartats del Currículum d’una manera dinàmica , treballant en grup o individualment, de manera que hem aconseguit tenir una visió general i força completa de què és el que se’ns demanarà com a mestres.
Per altra banda en Martí ens ha proposat dues activitats grupals que han reflectit allò que havíem après en les sessions de l’assignatura: la unitat didàctica i la visita a l’escola. Totes dues han estat tasques que han requerit molta dedicació i temps però ens ha acostat al que és la realitat de les aules. Hem conegut com funciona una escola de veritat, els seus professors, la distribució de les aules, el projecte educatiu, els llibres, les pràctiques innovadores entre d’altres. I també hem après a dissenyar una unitat didàctica que ens ha donat pistes de com planificar la nostra tasca docent en funció de les necessitats educatives dels nostres alumnes.
També voldria destacar que em va agradar molt la part de l’assignatura que va parlar de la diversitat a les aules. És un tema molt present a la nostra societat i que ens afecta a tots, especialment als docents, per la part de responsabilitat que tenim en l’educació d’aquests nens i nenes. A més, aquest any he cursat l’assignatura de Teoria i Pràctica de l’escola inclusiva , a on he trobat molts punts en comú amb aspectes que s’han explicat a Planificació.
Per últim m’agradaria dir que estic contenta d’haver fet aquesta assignatura per tots els coneixements que he pogut ampliar i per la manera com s’han desenvolupat les sessions. A més, una part molt important per mi ha estat iniciar-me en l’ús dels recursos tecnològics, com ara els blocs o els wikis, o d’altres que vaig descobrir amb el treball del Web 2.0. Ja he començat a aplicar-los a les meves classes i he creat , de moment, un bloc per als meus alumnes de primària que ha donat bons resultats. Crec que és fonamental posar-nos al dia pel que fa a les noves tecnologies ja que són una part important en el procés d’aprenentatge.
dimarts, 26 de juny del 2012
Una proposta pedagògica diferent...
Fa dies que en Martí ens va proposar que llegíssim l’article sobre l’escola Martinet de Ripollet. Com que en el seu moment no vaig fer comentaris al fòrum m’agradaria explicar aquí al bloc què és el que penso d’aquest centre i el seu funcionament.
L’escola Martinet de Ripollet és pública i s’allunya dels plantejaments tradicionals de centre a on els alumnes són agrupats per cursos (primer a sisè de primària). En aquest cas els nens i nenes de diferents edats són barrejats, com passa a les escoles rurals i els mètodes d’aprenentatge són molt diferents: no existeixen les matèries curriculars sinó que s’intenta que aquests aprenguin d’una manera més autònoma, experimentant amb els recursos que se’ls ofereix , fins el punt que la intervenció del/de la mestre/a és només de guiatge en el seu procés d’aprenentatge.
Des del meu punt de vista tinc alguns dubtes sobre l’eficàcia d’un mètode d’ensenyament a on no existeixen ni matèries curriculars ni exàmens i a on els nens i nenes més grans ensenyen comprensió i expressió oral i escrita i matemàtiques als més petits. Si bé és cert que el treball cooperatiu representa un dels mètodes a través dels quals els alumnes poden incrementar els seus coneixements gràcies a l’ajuda dels companys, no crec que aquesta metodologia sigui apropiada quan no existeix una base sòlida de coneixement transmesa pels docents.
I en aquest sentit, si els nens aprenen sols o amb l’ajuda dels companys... quin és el paper del/de la mestre/a? Possiblement el d’elaborar un disseny curricular alternatiu que haurà de partir de zero, donades les necessitats dels nens. A més les activitats que es creïn per a aquesta finalitat hauran de ser constantment actualitzades i supervisades si no es compleixen els objectius establerts. Si bé sóc partidària de la innovació pel que fa als mètodes d’ensenyament-aprenentatge (per exemple amb la incorporació de les TIC com a element fonamental en el procés) no veig gaire clar que aquest plantejament d’escola tingui resultats tan positius. Tot i així m’agradaria formar part de la plantilla de treballadors d’aquesta escola només per un dia i experimentar com treballen i de quina manera s’organitzen els alumnes i les activitats al llarg del dia. És molt difícil valorar un mètode quan no es coneixen els pros i els contres que en poden sorgir.
Aquesta metodologia comparteix alguns aspectes amb el mètode Montessori: se suposa que els alumnes han de rebre un tipus d’aprenentatge contextualitzat, pròxim a la realitat que es trobaran quan siguin grans, a on probablement hauran de treballar amb persones de diferents edats. També parteix de la base que els interessos dels nens han canviat amb els anys i que ara aprenen a través dels estímuls que reben de l’exterior. És per això que les activitats estan orientades a l’experimentació, a provar allò que més els agrada, perquè si els nens són feliços aprendran més ràpid. Aquest fet pot a més desenvolupar les seves capacitats i potenciar altres intel.ligències fent-los així més creatius.
En aquest context, si bé no s’imparteixen matèries instrumentals de la manera com ho fan les altres escoles, sí que hi ha uns requisits per part de l’Administració perquè els nens assumeixin les competències que marca el currículum de primària. L’avaluació és continuada i es fan les proves d’avaluació externa com ara les Competències Bàsiques de 6è de primària.
L’escola Martinet de Ripollet és pública i s’allunya dels plantejaments tradicionals de centre a on els alumnes són agrupats per cursos (primer a sisè de primària). En aquest cas els nens i nenes de diferents edats són barrejats, com passa a les escoles rurals i els mètodes d’aprenentatge són molt diferents: no existeixen les matèries curriculars sinó que s’intenta que aquests aprenguin d’una manera més autònoma, experimentant amb els recursos que se’ls ofereix , fins el punt que la intervenció del/de la mestre/a és només de guiatge en el seu procés d’aprenentatge.
Des del meu punt de vista tinc alguns dubtes sobre l’eficàcia d’un mètode d’ensenyament a on no existeixen ni matèries curriculars ni exàmens i a on els nens i nenes més grans ensenyen comprensió i expressió oral i escrita i matemàtiques als més petits. Si bé és cert que el treball cooperatiu representa un dels mètodes a través dels quals els alumnes poden incrementar els seus coneixements gràcies a l’ajuda dels companys, no crec que aquesta metodologia sigui apropiada quan no existeix una base sòlida de coneixement transmesa pels docents.
I en aquest sentit, si els nens aprenen sols o amb l’ajuda dels companys... quin és el paper del/de la mestre/a? Possiblement el d’elaborar un disseny curricular alternatiu que haurà de partir de zero, donades les necessitats dels nens. A més les activitats que es creïn per a aquesta finalitat hauran de ser constantment actualitzades i supervisades si no es compleixen els objectius establerts. Si bé sóc partidària de la innovació pel que fa als mètodes d’ensenyament-aprenentatge (per exemple amb la incorporació de les TIC com a element fonamental en el procés) no veig gaire clar que aquest plantejament d’escola tingui resultats tan positius. Tot i així m’agradaria formar part de la plantilla de treballadors d’aquesta escola només per un dia i experimentar com treballen i de quina manera s’organitzen els alumnes i les activitats al llarg del dia. És molt difícil valorar un mètode quan no es coneixen els pros i els contres que en poden sorgir.
Aquesta metodologia comparteix alguns aspectes amb el mètode Montessori: se suposa que els alumnes han de rebre un tipus d’aprenentatge contextualitzat, pròxim a la realitat que es trobaran quan siguin grans, a on probablement hauran de treballar amb persones de diferents edats. També parteix de la base que els interessos dels nens han canviat amb els anys i que ara aprenen a través dels estímuls que reben de l’exterior. És per això que les activitats estan orientades a l’experimentació, a provar allò que més els agrada, perquè si els nens són feliços aprendran més ràpid. Aquest fet pot a més desenvolupar les seves capacitats i potenciar altres intel.ligències fent-los així més creatius.
En aquest context, si bé no s’imparteixen matèries instrumentals de la manera com ho fan les altres escoles, sí que hi ha uns requisits per part de l’Administració perquè els nens assumeixin les competències que marca el currículum de primària. L’avaluació és continuada i es fan les proves d’avaluació externa com ara les Competències Bàsiques de 6è de primària.
dilluns, 25 de juny del 2012
Comentari de l'estudi del Departament d'Ensenyament sobre la previsió de necessitats de mestres.
Acabo de llegir l'estudi de la Generalitat sobre la necessitat de contractació de mestres durant els propers anys i la veritat és que les previsions no són gaire optimistes. He comprovat que sobraran mestres , sobretot d'educació infantil , però també de primària i especialistes d'educació especial i educació física. Tot i així, i si no m'he equivocat en la interpretació de les dades, sembla que pel que fa als especialistes en llengües estrangeres (anglès i francès) les expectatives són més positives. I això fa que sigui mes optimista, ja que és la menció que m'agradaria fer durant els meus estudis de primària.
El que es dedueix d'aquests resultats és que no hi ha tants mestres que es vulguin dedicar a ensenyar anglès a primària. Desconec quin pot ser el motiu. Potser perquè l'anglès és una assignatura pendent al nostre país. He penjat a aquest blog un article del diari ARA que va sortir ahir diumenge en el qual es parla del baix nivell d'anglès que tenen en general els alumnes de Catalunya i de la resta de l'estat espanyol. Les causes d'aquest fracàs són diverses, entre elles, que el plantejament que es fa a primària de l'assignatura és insuficient i erroni. Es prioritzen els aspectes més gramaticals de la llengua, quan el que realment s'ha de potenciar és la parla. Aquestes deficiències pel que fa a l'aprenentatge de la llengua continuen existint a secundària i batxillerat. He sentit sovint als meus companys de la carrera dir que l'assignatura d'anglès que es fa a primer d'aquest grau és molt difícil i que tenen la sensació que no han après res a l’ institut. Això ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de fer canvis al sistema educatiu: potenciar aquelles activitats que converteixin l'aprenentatge de la llengua en un fet real i contextualitzat, que la llengua estrangera no existeixi només a les aules, sinó que sigui un fet quotidià , com passa a altres països europeus.
Aquesta situació comporta que els pares hagin pres la iniciativa de portar als seus fills a estudiar anglès a l'estranger, que és un opció encertada, però que no és la solució al problema existent. El nostre sistema educatiu hauria d'oferir l'oportunitat d'adquirir un nivell de competència lingüística prou elevat perquè els alumnes acabessin la secundària sent capaços d'expressar-se amb certa fluïdesa. La universitat, a més, està potenciant el fet de cursar part de la carrera en un país estranger, la qual cosa pot afavorir l'aprenentatge de la llengua estrangera amb un nivell molt més alt del que adquiririen si es quedessin a Catalunya. Tot i així, si els coneixements apresos no continuen aplicant-se en el dia a dia acabaran desapareixent i tornarem al punt de partida.
En definitiva penso que les politiques educatives haurien d’estar més orientades a la millora en l’aprenentatge de les llengües estrangeres en tots els nivells educatius. A més, s’ha de partir d’un nivell d’exigència molt més alt respecte a la formació dels mestres especialistes en llengua estrangera. Ja no es tracta només que tinguin nocions bàsiques sobre l’ idioma, sinó que han de demostrar un bon domini de la llengua i coneixements sobre la entorn cultural relacionat amb l’ idioma estranger.
El que es dedueix d'aquests resultats és que no hi ha tants mestres que es vulguin dedicar a ensenyar anglès a primària. Desconec quin pot ser el motiu. Potser perquè l'anglès és una assignatura pendent al nostre país. He penjat a aquest blog un article del diari ARA que va sortir ahir diumenge en el qual es parla del baix nivell d'anglès que tenen en general els alumnes de Catalunya i de la resta de l'estat espanyol. Les causes d'aquest fracàs són diverses, entre elles, que el plantejament que es fa a primària de l'assignatura és insuficient i erroni. Es prioritzen els aspectes més gramaticals de la llengua, quan el que realment s'ha de potenciar és la parla. Aquestes deficiències pel que fa a l'aprenentatge de la llengua continuen existint a secundària i batxillerat. He sentit sovint als meus companys de la carrera dir que l'assignatura d'anglès que es fa a primer d'aquest grau és molt difícil i que tenen la sensació que no han après res a l’ institut. Això ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de fer canvis al sistema educatiu: potenciar aquelles activitats que converteixin l'aprenentatge de la llengua en un fet real i contextualitzat, que la llengua estrangera no existeixi només a les aules, sinó que sigui un fet quotidià , com passa a altres països europeus.
Aquesta situació comporta que els pares hagin pres la iniciativa de portar als seus fills a estudiar anglès a l'estranger, que és un opció encertada, però que no és la solució al problema existent. El nostre sistema educatiu hauria d'oferir l'oportunitat d'adquirir un nivell de competència lingüística prou elevat perquè els alumnes acabessin la secundària sent capaços d'expressar-se amb certa fluïdesa. La universitat, a més, està potenciant el fet de cursar part de la carrera en un país estranger, la qual cosa pot afavorir l'aprenentatge de la llengua estrangera amb un nivell molt més alt del que adquiririen si es quedessin a Catalunya. Tot i així, si els coneixements apresos no continuen aplicant-se en el dia a dia acabaran desapareixent i tornarem al punt de partida.
En definitiva penso que les politiques educatives haurien d’estar més orientades a la millora en l’aprenentatge de les llengües estrangeres en tots els nivells educatius. A més, s’ha de partir d’un nivell d’exigència molt més alt respecte a la formació dels mestres especialistes en llengua estrangera. Ja no es tracta només que tinguin nocions bàsiques sobre l’ idioma, sinó que han de demostrar un bon domini de la llengua i coneixements sobre la entorn cultural relacionat amb l’ idioma estranger.
Comentari sobre l’article “L’educació primària: Reptes, dilemes i propostes” Aràgena, S. i Domènech, J (2001).
En aquest article es tracta del tema de la “diversitat” com un factor d’enriquiment social i personal. I és cert: si no fóssim tan diversos potser no haurien existit els pensadors, ni els filòsofs, ni els científics, ni els matemàtics, ni els artistes ni d’altres moltes persones que han contribuït a fer que aquest món sigui un món millor. Contràriament al que passava abans a la nostra societat i en concret a l’ àmbit educatiu, ja no tendim a excloure a aquells que són “diferents” sinó que ens fixem en aquelles potencialitats que poden desenvolupar gràcies a la nostra contribució com a mestres i també com a ciutadans que formem part d’una comunitat. El rebuig que alguns manifesten cap a la diferència no és més que ignorància o bé por d’enfrontar-se a una situació desconeguda. Els mitjans que tenim al nostre abast i tots els estudis que s’han fet al respecte ens haurien d’ajudar a superar aquests estereotips i obrir la nostra ment cap a aquesta realitat tan present al nostre entorn.
El que és cert, però, és que tot i que el sistema educatiu actual a Catalunya tendeix cap a un model d’escola “inclusiva” , on tots els nens i nenes, independentment del seu origen cultural o socioeconòmic tenen dret a l’educació, encara ens trobem amb casos concrets de famílies, que per la seva situació personal: pocs recursos, nivell cultural baix, poques expectatives de futur, visions diferents sobre la importància de l’educació etc , aboquen als seus fills al fracàs escolar. És per aquest motiu que és tan important la tasca de la comunitat educativa i especialment la implicació de les famílies en el procés d’aprenentatge dels seus fills. Hem d’estar alerta sempre que detectem un cas de risc, especialment aquells casos on les experiències que el nen viu a l’escola no es corresponen en absolut amb allò que viu a casa. És a dir , ens podem trobar situacions en les quals l’alumne/a pot sentir-se molt interessat per allò que fa a l’escola però que perdi l’ interès a la llarga perquè a casa no han tingut el seguiment ni el nivell d’atenció adequats. No es tracta però de culpar les famílies dels resultats acadèmics dels seus fills sinó més aviat de buscar quins són els recursos necessaris perquè aquests alumnes sentin que són part de la institució i que les seves famílies estan implicades en tot el procés.
En aquest article també es parla del concepte d’ “escola comprensiva” com aquella que parteix del nivell de capacitat de cada alumne proporcionant-li així la possibilitat d’arribar a un grau d’aprenentatge adequat a les seves necessitats. Aquesta visió es vincula als mètodes pedagògics que es basen en l’aprenentatge significatiu: partim de la base que allò que aprenen els nens i nenes ha de ser funcional, ha d’aplicar-se a la seva vida real i ha de tenir un significat per ells i elles. És per aquest motiu que tots els alumnes, tinguin necessitats educatives especials o no, han de formar part de la mateixa aula ordinària, i les activitats que es portin a terme a la classe han d’adaptar-se a les capacitats de tots i cadascun dels nens i nenes. No es tracta només, però, de dissenyar adaptacions curriculars, sinó, com diu l’article, d’una reorganització de la institució escolar que contempli la intervenció de personal especialitzat que ajudi al professorat a desenvolupar la seva tasca. Els equips d’orientació psicopedagògica són els encarregats d’aquesta funció, tot i que molts cops es veuen desbordats per la gran quantitat de demandes que reben i les famílies opten per buscar ajuda externa.
En definitiva, el que hem de procurar a les aules és el manteniment d’un grup cohesionat, que comparteixi les mateixes experiències i on el respecte i la col•laboració estiguin presents en totes les activitats que es portin a terme. Això no implica, però, que alguns alumnes puguin rebre un “reforç” addicional que contribueixi a facilitar el seu aprenentatge, però sempre i quan es prioritzin les actuacions amb la resta del grup classe.
Els mestres estem condicionats per uns preceptes que marca el sistema educatiu: les àrees instrumentals (llengües i matemàtiques) són la base a partir de la qual el nen o nena ha de desenvolupar els seus coneixements bàsics. Tot i que estic d’acord amb el fet que tots els alumnes han de tenir una bona competència lingüística en català, castellà i llengües estrangeres, no hem d’ignorar el fet que d’intel•ligències n’hi de molts tipus, i que potser no potenciem prou segons quines capacitats que poden arribar a convertir a un alumne en un gran artista o un gran músic. Recordo un exemple que va posar Ken Robinson en una de les seves conferències: parlava d’una noia que, malgrat l’opinió d’alguns professors sobre les seves capacitats físiques va arribar a ser una gran coreògrafa d’espectacles a Broadway. Aquest cas ens hauria de fer reflexionar sobre com les nostres expectatives envers els alumnes poden fer que arribin a desenvolupar-se o no en el seu futur professional.
Per últim, voldria parlar d’un altre aspecte de la diversitat que tracta l’article: el dels nouvinguts. L’arribada de persones d’altres països i altres cultures és un fet relativament recent a la nostra societat. Ens hem trobat amb uns alumnes que s’enfronten a un primer obstacle que és la llengua, en alguns casos, a més del fet de sentir-se desvinculats de la seva cultura i els seus costums, la qual cosa pot generar un problema d’identitat.
L’escola ha de contribuir a que els alumnes se sentin part de la comunitat. S’han d’afavorir situacions que permetin la relació entre els nouvinguts i la resta de la classe. No se’ls ha de veure com els “diferents” sinó com persones que ens poden ensenyar moltes coses i poden enriquir el nostre coneixement del món que ens envolta. L’any 2004 es va crear el Pla per a la llengua i la cohesió social que anava encaminat a aconseguir adequar la metodologia d’immersió lingüística a la nova realitat de les aules amb diversitat lingüística i cultural.
El que és cert, però, és que tot i que el sistema educatiu actual a Catalunya tendeix cap a un model d’escola “inclusiva” , on tots els nens i nenes, independentment del seu origen cultural o socioeconòmic tenen dret a l’educació, encara ens trobem amb casos concrets de famílies, que per la seva situació personal: pocs recursos, nivell cultural baix, poques expectatives de futur, visions diferents sobre la importància de l’educació etc , aboquen als seus fills al fracàs escolar. És per aquest motiu que és tan important la tasca de la comunitat educativa i especialment la implicació de les famílies en el procés d’aprenentatge dels seus fills. Hem d’estar alerta sempre que detectem un cas de risc, especialment aquells casos on les experiències que el nen viu a l’escola no es corresponen en absolut amb allò que viu a casa. És a dir , ens podem trobar situacions en les quals l’alumne/a pot sentir-se molt interessat per allò que fa a l’escola però que perdi l’ interès a la llarga perquè a casa no han tingut el seguiment ni el nivell d’atenció adequats. No es tracta però de culpar les famílies dels resultats acadèmics dels seus fills sinó més aviat de buscar quins són els recursos necessaris perquè aquests alumnes sentin que són part de la institució i que les seves famílies estan implicades en tot el procés.
En aquest article també es parla del concepte d’ “escola comprensiva” com aquella que parteix del nivell de capacitat de cada alumne proporcionant-li així la possibilitat d’arribar a un grau d’aprenentatge adequat a les seves necessitats. Aquesta visió es vincula als mètodes pedagògics que es basen en l’aprenentatge significatiu: partim de la base que allò que aprenen els nens i nenes ha de ser funcional, ha d’aplicar-se a la seva vida real i ha de tenir un significat per ells i elles. És per aquest motiu que tots els alumnes, tinguin necessitats educatives especials o no, han de formar part de la mateixa aula ordinària, i les activitats que es portin a terme a la classe han d’adaptar-se a les capacitats de tots i cadascun dels nens i nenes. No es tracta només, però, de dissenyar adaptacions curriculars, sinó, com diu l’article, d’una reorganització de la institució escolar que contempli la intervenció de personal especialitzat que ajudi al professorat a desenvolupar la seva tasca. Els equips d’orientació psicopedagògica són els encarregats d’aquesta funció, tot i que molts cops es veuen desbordats per la gran quantitat de demandes que reben i les famílies opten per buscar ajuda externa.
En definitiva, el que hem de procurar a les aules és el manteniment d’un grup cohesionat, que comparteixi les mateixes experiències i on el respecte i la col•laboració estiguin presents en totes les activitats que es portin a terme. Això no implica, però, que alguns alumnes puguin rebre un “reforç” addicional que contribueixi a facilitar el seu aprenentatge, però sempre i quan es prioritzin les actuacions amb la resta del grup classe.
Els mestres estem condicionats per uns preceptes que marca el sistema educatiu: les àrees instrumentals (llengües i matemàtiques) són la base a partir de la qual el nen o nena ha de desenvolupar els seus coneixements bàsics. Tot i que estic d’acord amb el fet que tots els alumnes han de tenir una bona competència lingüística en català, castellà i llengües estrangeres, no hem d’ignorar el fet que d’intel•ligències n’hi de molts tipus, i que potser no potenciem prou segons quines capacitats que poden arribar a convertir a un alumne en un gran artista o un gran músic. Recordo un exemple que va posar Ken Robinson en una de les seves conferències: parlava d’una noia que, malgrat l’opinió d’alguns professors sobre les seves capacitats físiques va arribar a ser una gran coreògrafa d’espectacles a Broadway. Aquest cas ens hauria de fer reflexionar sobre com les nostres expectatives envers els alumnes poden fer que arribin a desenvolupar-se o no en el seu futur professional.
Per últim, voldria parlar d’un altre aspecte de la diversitat que tracta l’article: el dels nouvinguts. L’arribada de persones d’altres països i altres cultures és un fet relativament recent a la nostra societat. Ens hem trobat amb uns alumnes que s’enfronten a un primer obstacle que és la llengua, en alguns casos, a més del fet de sentir-se desvinculats de la seva cultura i els seus costums, la qual cosa pot generar un problema d’identitat.
L’escola ha de contribuir a que els alumnes se sentin part de la comunitat. S’han d’afavorir situacions que permetin la relació entre els nouvinguts i la resta de la classe. No se’ls ha de veure com els “diferents” sinó com persones que ens poden ensenyar moltes coses i poden enriquir el nostre coneixement del món que ens envolta. L’any 2004 es va crear el Pla per a la llengua i la cohesió social que anava encaminat a aconseguir adequar la metodologia d’immersió lingüística a la nova realitat de les aules amb diversitat lingüística i cultural.
dijous, 7 de juny del 2012
Un exemple de tractament de la diversitat dins del marc de l'escola inclusiva
M’agradaria parlar d’un cas concret de tractament de la diversitat dins del context d’un escola inclusiva. Es tracta d’un exemple molt proper, ja que es tracta del meu nebot. Des que va néixer pateix una discapacitat cognitiva que fa que sigui un nen diferent i molt especial. Les dades que aportaré ara es basen en els informes i les informacions rebudes per part del Departament d’Atenció Psicopedagògica i de la seva tutora de sisè de primària del CEIP Can Palmer de Viladecans.
En Janil és un noi de tretze anys que ha rebut una escolarització basada en la inclusió i la participació activa en l’aula ordinària. Sempre ha sigut un nen molt alegre i amb una gran capacitat de comunicació, tot i que des de la seva infància ha presentat dificultats per parlar, degudes en part a un problema físic: una fissura palatal que l’impedeix expressar-se amb claredat. Tot i així sempre ha sabut buscar altres estratègies per relacionar-se amb els altres i fer-se entendre.
Aquest any està fent 6è de primària i d’acord amb el que diuen els informes escolars el seu progrés està sent molt positiu, tenint en compte que rep un suport educatiu considerable, ja que les seves capacitats cognitives són molt inferiors a les que correspondrien a l’edat que té. Les novetats del cicle superior no han fet més que incrementar la seva implicació i adaptació al nou entorn. Li agrada treballar i fer bé la seva feina i també valora molt positivament l’aprovació que rep de la tutora i dels mestres de suport. La relació amb la resta de companys és també molt satisfactòria, ja que és sovint reclamat i estimat pels companys quan es realitzen feines en petit grup dins de l’aula ordinària. Ell també es mostra participatiu i molt content en realitzar-les. Dins de l’aula ordinària es capaç de seguir totes les rutines i càrrecs de forma autònoma. Té adquirits uns bons hàbits de treball i els posa en pràctica.
Pel que fa a les àrees d’aprenentatge, en Janil ha treballat la llengua catalana i llengua castellana i l’àrea de Medi a partir de projectes que són molt propers a tots els alumnes: “La família” i “La casa” . Les Matemàtiques s’han treballat a través de Racons. En les àrees de Música i Educació Física és un més de la classe, que treballa sense necessitats d’adaptacions, encara que a vegades té problemes per entendre algunes instruccions que impliquen certa complexitat. També ha treballat una hora setmanal a l’aula d’informàtica, on han fet un reforç de les àrees instrumentals : matemàtiques i llengua , utilitzant els diferents programes informàtics i portals educatius i fins i tot pissarres digitals , recurs amb el qual en Janil va mostrar-se molt motivat.
A part de les àrees d’aprenentatge, els alumnes realitzen durant el curs diferents tallers que responen als seus interessos personals i els ajuden a desenvolupar les seves habilitats i capacitats. Alguns exemples són el taller de bricolatge, a on els nens amb dificultats d’aprenentatge mostren un gran interès per les tasques manipulatives i la utilització de les eines. Un altre taller és el taller de l’hort on els alumnes han cuidat les plantes aromàtiques, han tret les males herbes, fent voreres al voltant, regant i tenint cura de tot l’espai de l’hort. S’ha fet a més un treball de reconeixement de les plantes (lavanda, farigola, menta, llorer, orenga...) . Ha estat un projecte d’observació de l’entorn natural i dels canvis que el temps hi produeix, incentivant el respecte per la Natura. El taller de cuina ha contribuït a que els nois i noies puguin elaborar àpats senzills: una truita, una macedònia, un entrepà etc, adquirint hàbits com ara posar-se el davantal, rentar-se les mans, parar la taula, preparar la recepta etc. Amb el taller de compres han sortit al carrer per adquirir hàbits d’orientació (on anem a comprar?, on és el forn, el súper, la farmàcia...). i relacions entre el producte que es vol comprar i a on s’ha d’anar a comprar-lo. Per últim, el taller de secretaria contribueix a que els nois i noies sàpiguen com s’han de moure per l’entorn escolar, localitzant a certs mestres a qui se’ls ha de repartir certa informació.
En definitiva, crec que les experiències educatives que en Janil ha viscut a l’escola Can Palmer durant aquests anys han facilitat el seu desenvolupament personal i l’han ajudat a ser un noi molt autònom que , tot i les seves limitacions cognitives, ha demostrat un gran interès per fer les coses bé i millorar-les dia a dia. Es pot dir que els aprenentatges rebuts han estat molt útils en la mesura que tenen a veure amb el món real. A més , el treball conjunt amb la resta de la classe dins de l’aula ordinària ha fet possible que agafi més confiança en les seves capacitats personals i valori la tasca feta per la seva tutora i els mestres de suport. En aquest context s’evidencia un esforç compartit per part del professorat i l’equip d’atenció psicopedagògica. La família, ha estat, a més, un element imprescindible en tot aquest procés, ja que la seva vinculació amb l’escola i el seguiment del procés educatiu d’en Janil han contribuït a dissenyar una línea d’actuació des de casa, que possibilités el seu avanç progressiu.
En Janil és un noi de tretze anys que ha rebut una escolarització basada en la inclusió i la participació activa en l’aula ordinària. Sempre ha sigut un nen molt alegre i amb una gran capacitat de comunicació, tot i que des de la seva infància ha presentat dificultats per parlar, degudes en part a un problema físic: una fissura palatal que l’impedeix expressar-se amb claredat. Tot i així sempre ha sabut buscar altres estratègies per relacionar-se amb els altres i fer-se entendre.
Aquest any està fent 6è de primària i d’acord amb el que diuen els informes escolars el seu progrés està sent molt positiu, tenint en compte que rep un suport educatiu considerable, ja que les seves capacitats cognitives són molt inferiors a les que correspondrien a l’edat que té. Les novetats del cicle superior no han fet més que incrementar la seva implicació i adaptació al nou entorn. Li agrada treballar i fer bé la seva feina i també valora molt positivament l’aprovació que rep de la tutora i dels mestres de suport. La relació amb la resta de companys és també molt satisfactòria, ja que és sovint reclamat i estimat pels companys quan es realitzen feines en petit grup dins de l’aula ordinària. Ell també es mostra participatiu i molt content en realitzar-les. Dins de l’aula ordinària es capaç de seguir totes les rutines i càrrecs de forma autònoma. Té adquirits uns bons hàbits de treball i els posa en pràctica.
Pel que fa a les àrees d’aprenentatge, en Janil ha treballat la llengua catalana i llengua castellana i l’àrea de Medi a partir de projectes que són molt propers a tots els alumnes: “La família” i “La casa” . Les Matemàtiques s’han treballat a través de Racons. En les àrees de Música i Educació Física és un més de la classe, que treballa sense necessitats d’adaptacions, encara que a vegades té problemes per entendre algunes instruccions que impliquen certa complexitat. També ha treballat una hora setmanal a l’aula d’informàtica, on han fet un reforç de les àrees instrumentals : matemàtiques i llengua , utilitzant els diferents programes informàtics i portals educatius i fins i tot pissarres digitals , recurs amb el qual en Janil va mostrar-se molt motivat.
A part de les àrees d’aprenentatge, els alumnes realitzen durant el curs diferents tallers que responen als seus interessos personals i els ajuden a desenvolupar les seves habilitats i capacitats. Alguns exemples són el taller de bricolatge, a on els nens amb dificultats d’aprenentatge mostren un gran interès per les tasques manipulatives i la utilització de les eines. Un altre taller és el taller de l’hort on els alumnes han cuidat les plantes aromàtiques, han tret les males herbes, fent voreres al voltant, regant i tenint cura de tot l’espai de l’hort. S’ha fet a més un treball de reconeixement de les plantes (lavanda, farigola, menta, llorer, orenga...) . Ha estat un projecte d’observació de l’entorn natural i dels canvis que el temps hi produeix, incentivant el respecte per la Natura. El taller de cuina ha contribuït a que els nois i noies puguin elaborar àpats senzills: una truita, una macedònia, un entrepà etc, adquirint hàbits com ara posar-se el davantal, rentar-se les mans, parar la taula, preparar la recepta etc. Amb el taller de compres han sortit al carrer per adquirir hàbits d’orientació (on anem a comprar?, on és el forn, el súper, la farmàcia...). i relacions entre el producte que es vol comprar i a on s’ha d’anar a comprar-lo. Per últim, el taller de secretaria contribueix a que els nois i noies sàpiguen com s’han de moure per l’entorn escolar, localitzant a certs mestres a qui se’ls ha de repartir certa informació.
En definitiva, crec que les experiències educatives que en Janil ha viscut a l’escola Can Palmer durant aquests anys han facilitat el seu desenvolupament personal i l’han ajudat a ser un noi molt autònom que , tot i les seves limitacions cognitives, ha demostrat un gran interès per fer les coses bé i millorar-les dia a dia. Es pot dir que els aprenentatges rebuts han estat molt útils en la mesura que tenen a veure amb el món real. A més , el treball conjunt amb la resta de la classe dins de l’aula ordinària ha fet possible que agafi més confiança en les seves capacitats personals i valori la tasca feta per la seva tutora i els mestres de suport. En aquest context s’evidencia un esforç compartit per part del professorat i l’equip d’atenció psicopedagògica. La família, ha estat, a més, un element imprescindible en tot aquest procés, ja que la seva vinculació amb l’escola i el seguiment del procés educatiu d’en Janil han contribuït a dissenyar una línea d’actuació des de casa, que possibilités el seu avanç progressiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)