L’autor d’aquest article parteix d’una percepció molt personal del context educatiu actual, lluny de les concepcions que han estat transmeses tradicionalment sobre el tractament de la diversitat a les aules.
En principi, rebutja els conceptes d’ ”igualtat” i “tractament de la diversitat” pel que fa al món educatiu. De fet, ell considera que no hem de tractar de manera igualitària a tots els estudiants, o pretendre que tots arribin a aconseguir els mateixos objectius, sinó més aviat considerar que cadascú és com és i que l’educador ha de tenir en compte aquestes diferències per saber què és allò que és adequat a cada nen i nena, des del punt de vista educatiu.
El concepte “tractament de la diversitat” és per Contreras un terme que té connotacions certament discriminatòries ja que no posa de relleu allò singular i nou que cada alumne aporta al món, sinó més aviat allò que surt de la normativa, un sector “divers” de l’alumnat que no encaixa en el sistema, ja sigui pels seus orígens, o condicions socials, o aquells que tenen dificultats en l’aprenentatge, o els que són conflictius o pertanyen a sectors desfavorits o bé que presenten alguna discapacitat física o mental. El terme “diversitat”, tal com s’ha utilitzat en els darrers anys és vist per Contreras com una manera “d’etiquetar” aquells nens i nenes, nois i noies que resulten una problema per al centre escolar.
Es pot dir que la manera com són anomenats “els diversos” fa que perdin la seva pròpia identitat, els seus valors personals com a “éssers singulars” que poden aportar molt a la nostra societat. En aquest sentit, quan englobem a aquests alumnes en grups determinats d’acord amb certes característiques , ja estem evidenciant que són “els altres”, concepte que està sovint associat a situacions econòmiques precàries, o orígens ètnics o bé dificultats en l’aprenentatge. Aquests “altres” es diferencien dels “nosaltres” que com a col•lectiu representem els que estem dins de la normativa, d’allò socialment acceptat.
Quan es tracta de diagnosticar no es tenen en compte el conjunt de característiques personals i vivències que defineixen la persona, sinó més aviat allò que el diferencia dels altres, i que l’engloben dins d’un grup determinat: els que tenen dèficits d’atenció, o són superdotats o repetidors etc.
La “normalitat” es percep com la condició de “no destacar” respecte a una generalitat homogeneïtzada . La “anormalitat” es un tret psicosocial i es contempla com allò que no es mou dins dels marges que considerem “acceptables”, que no sabem com afrontar, que ens genera problemes. Quan l’anormalitat es percep d’aquesta manera es relaciona amb el fet de la diferència com deficiència, carència o dificultat i no com a possibilitat alternativa i un altra manera de viure i de sentir.
L’ autor constata que no existeixen dos alumnes iguals, ni tan sols per l’edat, i que malgrat això se’ls vol tractar com a iguals per obtenir resultats semblants de tots ells. En conseqüència el docent està convençut que les coses funcionen d’aquesta manera i té una tendència a fer que tots els alumnes siguin iguals per a normalitzar-los. La nostra visió de la realitat a les aules està, per tant, viciada per aquestes suposicions, la qual cosa impedeix que veiem l’alumnat en la seva singularitat i potencialitats. No fem l’esforç d’aproximar-nos i comunicar-nos amb l’alumnat perquè tenim idees preconcebudes de les seves possibilitats i actuem en base a aquestes idees. Per tant, hem de saber escoltar als nostres alumnes, perquè d’ells podem treure molts aprenentatges. També hem de procurar que cada un d’ells segueixi el seu propi procés , que es manifesti i desenvolupi la seva singularitat. Reconèixer la diferència ha de suposar reconèixer els camins pels quals els éssers humans mostren noves possibilitats en les seves trajectòries vitals. El paper de l’educador ha de ser doncs el de permetre que el seu alumnat desenvolupi una vida digna. El/la mestre/a ha de sentir allò que està passant al seu voltant i permetre que els nens i nenes trobin el seu propi camí.
La nostra tasca educativa passa per percebre quines són les possibilitats del nostre alumnat. S’ha de mantenir la sensibilitat cap a la singularitat, que no anul•la les diferències sinó que les reconeix, però no des d’una visió categòrica.
Contreras, J (2002) “Educar la mirada… y el oído. Percibir la singularidad y también las posibilidades”. Cuadernos de Pedagogía, Nº 311, pp. 61-65.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada